Vull una dona, profereix el general. El que necessito és una dona, em sent?
No és l’únic, li somriu en Paul Objat. Estalviï’m els comentaris, Objat, s’enravena el general, amb aquestes coses no faig broma. Una mica de decòrum, si us plau. El somriure d’en Paul Objat s’esvaeix: Perdoni, general. No en parlem més, diu el superior. Reflexionem.
Falta poc perquè sigui migdia. Els dos homes reflexionen, asseguts a banda i banda d’un secreter metàl·lic verd, vell model reglamentari amb cossos de calaixos darrere del qual s’està el general. Damunt del moble només hi ha un llum apagat, una capsa de cigars prims Panter Tango, un cendrer buit i un buró de paper assecant molt vell, força esfilagarsat, que sembla haver rebut i tancat molts expedients des de, per exemple, l’assumpte Ben Barka. El secreter verd ocupa el fons d’un despatx auster la finestra del qual domina un pati de caserna empedrat, i l’acompanyen dues cadires de tubs i pell sintètica, tres armaris arxivadors amb dossiers penjats i una tauleta que aguanta un vell ordinador gros i brut. Tot plegat comença a tenir dies i el seient del general no es veu gaire acollidor, té els braços rovellats i les puntes clivellades en deixen veure, i fins tot escapar, la infraestructura de poliuretà de primera generació.
Acaben de tocar les dotze al campanar, molt proper, de Notre-Dame-dels-Ostatges. El general agafa un cigar, l’observa, el masega, l’ensuma, i el torna a desar a la capsa. Una dona, repeteix en veu baixa, per a ell mateix. Una dona, diu alçant el to, però no només això. Sobretot no ha de ser una becària com en corren tantes. Ha de ser algú absolutament desconeixedor de les xarxes, m’entén? No ben bé, ha d’admetre l’Objat. Una innocent, vull dir, resumeix el general. Que no sàpiga res de res, que faci el que li diguin sense fer preguntes. Preferiblement maca, si pot ser.
Són moltes condicions, argumenta l’Objat, no serà fàcil de trobar. Ja ho sé, reconeix el general, que torna a obrir la capsa de Panter Tango, la considera amb afecte i després la tanca delicadament, mentre en Paul Objat deixa córrer els ulls per les parets de l’estança, que fa temps que no es repinten, una bona part de la superfície de les quals està constel·lada de documents diversos: fotografies més o menys nítides de persones, de coses, de llocs sovint relacionats entre ells amb fletxes fetes amb retolador, pinces de dibuix que mantenen fitxes i esquemes abstrusos, retalls de premsa, llistes de noms, mapes travessats per fils fixats amb xinxetes multicolors. Un retrat oficial del president de la República. Res de personal: cap foto familiar, ni postals enviades per companys de vacances, ni reproduccions de Van Gogh ni altres romanços.
Oblidant les nostres obligacions de reserva i el secret d’estat, precisem d’entrada la identitat de l’oficial. General Bourgeaud, seixanta-vuit anys, veterà del servei Acció —planificació i execució d’operacions clandestines—, especialitzat en la infiltració i l’exfiltració de personalitats sensibles amb finalitats informatives. Cara abrupta i mirada seca, però no ens distraguem: més endavant tornarem al seu aspecte. Atesa la seva antiguitat, els seus superiors de mica en mica li han anat traient responsabilitats tot i que, en consideració als serveis prestats, li han mantingut el despatx, l’ordenança i el sou íntegre però no el cotxe oficial. En Bourgeaud, no estimant-se del tot apartat, continua muntant discretament alguna operació per no perdre la pràctica. Per estar ocupat. Per França.
Davant seu, igualment vestit de paisà, en Paul Objat figura un home força ben plantat, de veu dolça i mirada serena, amb la meitat d’anys del general i un quart de somriure constant tan tranquil·litzador com el contrari, que de vegades recorda el de l’actor Billy Bob Thornton. Potser tinc una idea, diu l’Objat. Doncs exposi-la, l’anima el general, abans de precisar més el seu projecte.
Miri, el que caldria, primer de tot, quan l’hàgim trobat, és fer-li passar una mena de purga. Posar-la completament fora de la circulació una temporada abans de fer-la intervenir. Una mena de cura d’aïllament, si vol. La personalitat es modifica, en aquests casos. No vull dir que destrueixi el caràcter, però fa que les reaccions siguin més adaptades, fa el subjecte més dúctil.
Què entén per dúctil?, pregunta l’Objat, no conec l’adjectiu. Bé, diguem manejable, obedient, dòcil, mal·leable, precisa el general, d’acord? D’acord, diu l’Objat, em sembla que ja ho veig. Em pregunto si no en tinc fins i tot unes quantes, d’idees.
Tampoc no cal exagerar, el modera el general, que encara afina més el seu designi. Quan parlo d’aquest tractament depuratiu, que considero indispensable, no aniria malament començar provocant un petit estat de xoc, sense dubtar a fer-li una mica de por, si convé. Sense violència, no cal dir. Per descomptat, general, torna a somriure l’Objat, i diria que la meva idea es concreta. Vistes les línies del seu pla, fins i tot podria ser molt bona idea. Una persona que hauria d’anar a la perfecció. Bon perfil, força disponible i, com deia vostè, podria resultar dúctil. Amb una bona preparació, anirà bé. Bonica?, insisteix el general. No gens malament, el tranquil·litza l’Objat.
La coneix bé? No gaire, diu l’Objat. La vaig veure una vegada a casa d’una gent, la vaig trobar interessant, la gràcia és que ella a mi no em coneix. Certament, convé el general, això és bàsic, es tracta d’una operació delicada i d’un plantejament inèdit. Sens dubte, reconeix l’Objat, però no té una mica de gana? M’han parlat d’un restaurant que no està malament, no gaire lluny, cap a Jourdain, en metro és directe. És veritat que ja no tinc el cotxe, recorda el general, però està bé, anem-hi.
Després que el general agafés un cigar i se’l posés a la butxaca del pit, es van posar els impermeables —pissarra l’un, perla l’altre— tot i que no hi queia ni una gota de pluja, al bulevard Mortier on es van trobar, situat al districte vintè de París. Mentre caminaven cap a l’estació de Porte des Lilas, a quatre-cents metres de la caserna, el general Bourgeaud va felicitar en Paul Objat sense mirar-lo i amb veu remugaire, gairebé severa, poc concorde amb les seves paraules: Sabia que podia comptar amb vostè, Objat, sovint té bones idees, m’ha prestat grans serveis. L’aprecio, sap? I, coneixent el seu superior, l’Objat en sentir la declaració no es va estar de fer un bot.
Al restaurant, amanida d’orelles de porc seguida d’un estofat de galta de bou: Així, aquesta dona?, va voler saber el general. Aquesta tarda mateix me’n cuido, va prometre l’Objat, he de fer dues o tres trucades i lligar uns quants caps. Però com més hi penso, més segur estic que és el que ens convé. No s’ho pot ni imaginar. No em costarà gens trobar-la, em sembla que més o menys veig on viu.
Cap a on?, es va interessar distretament en Bourgeaud mentre tallava un tros d’orella. Al districte XIV, va respondre l’Objat, cap a Chaillot. Un bon barri, va comentar el general. Força tranquil, però una mica trist, no? En fi, és el que se’n diu. Jo no he sortit mai de la meva torre amb jardí a prop de l’Observatori, sempre m’hi he trobat molt a gust. I vostè, Objat, a quin barri viu? Oh, jo, general, va evitar la resposta l’Objat, últimament és una mica embolicat. Diguem que em trobo entre diversos trasllats.
TROCADÉRO. Apartament singular i tranquil de 64 metres quadrats, orientat a migdia, a l’últim pis d’un edifici art déco de l’arquitecte Henri Sauvage. Concebut com a taller d’artista (5 metres altura sostre), exterior davant i darrere, gaudeix d’una situació ideal amb vistes úniques al palau de Chaillot i el cementiri de Passy.
Ascensor, traster, possibilitat de pàrquing.
Preu a consultar.
És el preu que falla, va estimar l’agent immobiliari, en demana massa. Ja ho sé, va reconèixer la Constance, però no necessito vendre’l de seguida, no tinc pressa. És només a títol indicatiu, per veure si per aquesta quantitat tindria sortida. L’agent, de nom Philippe Dieulangard, va arronsar les espatlles i es va asseure davant de l’ordinador. Amb aquest moviment, el seu cos va desprendre una forta emanació de loció postafaitat Hugo Boss i els narius de la Constance es van retractar. En Dieulangard va precisar uns quants detalls de l’anunci (disposició de les peces, cuina integrada, bany independent, etc.) abans de maquetar la pàgina i finalment imprimir-la, encapçalada per l’adjectiu EXCEPCIONAL en majúscules gòtiques de color sang de toro. Un cop penjat entre els altres a l’aparador de l’agència, la Constance i ell van sortir per veure l’efecte que feia.
Quedaria més bé amb una foto, va observar en Dieulangard. Una foto fa un altre efecte, és més expressiva. Quan ella li recorda que tampoc li ve d’aquí, només n’arronsa una, d’espatlla, la saluda i la deixa davant de l’aparador, observant atentament els altres anuncis d’habitatges per vendre o per llogar, un per un amb tots els detalls, imaginant-se en cada cas una altra vida possible, uns altres destins, uns altres amors, unes altres penes. Preguntant-se quin canvi d’aspecte adoptaria segons un domicili o un altre, com qui entra a formar part d’un nou càsting: vestuari, pentinat, maquillatge. Fantasiant davant del vidre i reflectint-s’hi, aprofita per fer un repàs ràpid: retoc de pintallavis Burberry Velvet 308, cop d’ull al pintaungles Chanel 599 PROVOCATION, s’aireja una mica el serrell, s’empolvora les ales del nas i després fa un pas enrere: pla general de la Constance a l’aparador de Dieulangard Immo, sobre un fons de trànsit fluid de cotxes en la direcció única del carrer Greuze.
Brusa blau cian, pantalons skinny gris marengo, sabata plana, cabells a la Louise Brooks i corbes a la Michèle Mercier, cosa que sembla que no hagi de lligar gaire però que sí, combina molt bé. Trenta-quatre anys, poc activa i amb pocs estudis —només graduada en dret—, casada amb un home els negocis del qual rutllen o si més no rutllaven, però és la vida amb aquest home el que només rutlla a mitges: vida material fàcil, vida matrimonial gens. Vel·leïtats de divorci, perspectives de reconciliació, raons seguides de pactes, tot depèn del dia. Seguint aquest fil reparteix la seva vida entre el domicili conjugal, tot i que cada cop menys sovint, i el pis del qual acaba de considerar la venda, mentre no es veu per on van les coses. Un cop establerta aquesta breu fitxa descriptiva, la Constance gira l’esquena al seu reflex, s’allunya de l’agència i des del carrer Greuze, a peu, cap al pis singular i tranquil, té un trajecte d’entre sis i vuit minuts que passa pel costat del cementiri de Passy.
En aquest moviment cap a casa seva, no s’ha adonat que hi ha dos moviments més que la segueixen paral·lelament: el d’un home a cinquanta metres i el d’una furgoneta a cent. L’home va vestit amb una granota de treballador molt neta, gairebé anormalment planxada, i duu penjada a l’espatlla el que sembla una caixa d’eines. Darrere seu, el vehicle utilitari sense portes ni vidres laterals posteriors exhibeix, als flancs, el logo d’una empresa d’assistència multiserveis. Quan la Constance s’atura davant de l’entrada monumental del cementiri, l’home i la furgoneta s’immobilitzen a l’acte. Com que no té res a fer, com tantes vegades, i la primavera naixent ho permet, se li acut la idea d’entrar a fer una volta pel cementiri. Quan ha desaparegut entre les tombes, l’utilitari i l’home van respectivament a aparcar i a encendre un cigarret a banda i banda de l’entrada.
El cementiri de Passy és, de lluny, el més elegant de París. De dimensions més aviat reduïdes, és imbatible en la proporció d’individus rics i cèlebres per metre quadrat, especialment en el terreny de les arts i les lletres. A més ocupa una posició elevada, la qual cosa permet que les persones que hi descansen es mantinguin sempre per sobre del nivell dels vius. Tot concorre a fer que sigui de bon to. L’atmosfera entre les sepultures cuidades al mil·límetre és vellutada, l’empedrat dels caminals es manté net amb pinces de depilació, el port i l’aspecte de les vídues així com dels hereus denoten una distinció innata quan, armats amb una regadora sota els castanyers, sota les magnòlies, van a refrescar els seus finats. Aquests supervivents també han fet el màxim pel seu benestar: és l’única necròpolis de la ciutat amb calefacció a la sala d’espera.
D’altra banda, és massa poc sabut que al cementiri de Passy, lluny del segle i dels projectors, els interns ofereixen regularment un espectacle de cap d’any defensat per un repartiment extraordinari: Fernandel, François Périer, Jean Servais, amb Réjane i Pearl White en els papers femenins. La qualitat de l’obra està garantida pels talents d’altres difunts: guió de Tristan Bernard i Henry Bernstein a partir d’una idea d’Octave Mirbeau, diàlegs de Jean Giraudoux, decorats de Robert Mallet-Stevens, vestuari de Jean Patou, música de Claude Debussy. El teló és d’Édouard Manet, la realització de Jean-Louis Barrault. El llibret de l’obra es troba a les edicions Arthème Fayard. En general, tothom ho ignora.
Així doncs, la Constance es va passejar una estona pel cementiri. Era el mes d’abril, un matí d’abril, moltes poncelles prometien d’obrir-se al voltant de les esteles, les tuies borronaven com boges. Els pensaments, les calèndules, els narcisos es veien en plena forma, tot i que encara quedaven força flors pansides, marcides, en descomposició sobre les tombes, que els factòtums encara no havien netejat.
Quan va sortir de la institució, l’home amb la granota de treballador s’hi va acostar, amb cara de preocupat, com si s’esforcés a desxifrar el paperet que duia a la mà. Un home atractiu, sota la granota, va pensar la Constance a l’acte, que ipso facto no va demanar sinó ajudar-lo. L’home va dir que buscava el carrer Pétrarque, i el carrer Pétrarque la Constance és clar que el coneix. I tant, li va indicar, és aquí mateix. A més, fa deu anys hi va passar dos mesos sencers al llit amb un tal Fred sense sortir-ne, sense aixecar-se ni obrir els finestrons d’un estudi d’una planta baixa amb pati.
Però això segon, la Constance no ho va esmentar. Només va dir que era allà mateix, que fins i tot l’hi podia acompanyar i l’home va dir que l’hi agraïa molt, amb un curiós somriure benèvol, connivent, innocent i alhora astut, divertit, una mica trist, un home especial. Especial, realment agradable, que a la Constance li va fer l’efecte que també la trobava del seu gust, immediatament i recíprocament, de manera que l’assumpte podria ser que s’hagués encarrilat bé, tot plegat no s’ensopegava gens malament, i van remuntar junts el carrer del Commandant-Schloesing fins a la cantonada del carrer Pétrarque. Aquest punt de la ciutat és un racó tranquil i poc freqüentat al qual van arribar dient-se quatre coses sobre la primavera incipient, mentre la furgoneta multiserveis passava a poc a poc fins una mica més enllà i, com que no és difícil trobar-hi lloc, va poder aparcar fàcilment.
A l’altura del vehicle, l’home de la granota es va aturar dient: Esperi un moment, voldria ensenyar-li una cosa que li podria interessar, i la Constance va semblar molt disposada a interessar-s’hi. Va fer caure de l’espatlla la corretja de la caixa d’eines, la va obrir i, sense deixar de somriure, en va treure un trepant. Miri com n’és, de bonic. És increïble, aquest trepant, el millor del mercat. Compacte, lleuger, eficaç, absolutament silenciós. Està bé, no?
Mentre la Constance assentia educadament, va notar que li posaven una mà al colze: es va girar, era un home que acabava de sortir de la furgoneta, per la banda del copilot, i que ara li tenia amablement agafat el braç, igual de somrient però molt menys guapo: alt, ossut, coll descarnat, mirada d’estruç. Veu, va continuar l’home de la granota, està perfectament adaptat per fer feines de precisió, delicades i repetitives. També fa de cargolador, fixi’s. Miri, l’engegaré. I la Constance aleshores es va adonar que un tercer home, sens dubte el conductor de la furgoneta, l’agafava per l’altre braç no sense un somriure igualment afable, i aquest tampoc matava: ample d’espatlles, rabassut, vermell de cara, morro de manatí. Aquesta pantomima a primera vista no tenia res de tranquil·litzant, és cert, però els tres homes mostraven una expressió amable, obsequiosa, atenta: per un mimetisme estúpid, la Constance també va somriure.
Veu, va dir l’home de la granota, l’engego, i la Constance efectivament va veure com, en un silenci total, la broca del trepant es posava a girar ràpidament sobre ella mateixa mentre un dels homes, sense deixar anar el braç de la Constance, amb l’altra mà alçava la porta posterior de la furgoneta. Aleshores, quan l’home de la granota va dirigir la broca del trepant cap a la mandíbula inferior de la jove, com un dentista que prèviament no demanés al client que obrís la boca, la Constance va deixar de somriure. L’estruç i el manatí ara li retenien fermament els braços.
Tot això es duia a terme sense testimonis perquè, tot i la proximitat dels grans eixos, que permetien un replegament fàcil, la cantonada dels carrers Pétrarque i del Commandant-Schloesing és un lloc sense gaire moviment, ideal per solucionar discretament un assumpte. La Constance va parpellejar ràpidament quatre vegades seguides. Naturalment que no faré una cosa així, la va tranquil·litzar l’home de la granota, només era perquè ho veiés. D’altra banda no l’empipo més, va anunciar indicant la porta oberta de l’utilitari, si és tan amable. I quan la Constance es va tombar cap al vehicle, va veure que l’espai posterior, separat de la part del davant per una paret metàl·lica, estava ocupat per una butaca d’aspecte còmode que tenia els peus i els braços equipats amb cintes de polipropilè amb sivelles de plàstic. Al respatller de la butaca hi havia una elegant caputxa negra negligentment plegada.
La Constance va dubtar igual que tots dubtaríem, però observant que la broca del trepant continuava girant, va preferir pujar a la furgoneta a plantejar-se la perspectiva d’afrontar, sense anestesia, una incerta intervenció estomatològica. Mentre l’estruç, tan jovial i tranquil·litzador com una auxiliar dental, la instal·lava sòlidament a la butaca, la Constance va veure el manatí parlar breument amb l’altre, que endreçava el seu trepant abans d’anar-se’n cap a Trocadéro sense girar-se, com si hagués acabat la feina. Abans que es tanqués la porta, la Constance el va seguir amb la mirada, lamentant el tomb que havia pres la trobada. Perquè no hi ha dubte que és un home molt ben plantat, amb la seva granota tan ben planxada, llàstima. Llàstima. És que no pot evitar que li vinguin aquestes idees, la Constance, pel que fa a l’amor ja hem vist que està insatisfeta.
Ara centrarem la mirada en el marit de la Constance, si no hi teniu inconvenient. Aquest marit ara mateix és al metro, en algun punt de la línia 2, que travessa el nord de París d’est a oest, i respon al nom de Lou Tausk. Un nom que té tota la pinta de ser un pseudònim, però de moment tant és, ja en tornarem a parlar quan sigui l’hora.
En Lou Tausk seu, amb una cartera a la falda, al primer vagó d’un tren que enllaça la Porte Dauphine amb Nation i el transporta cada matí des del seu domicili (estació de Villiers) fins al seu estudi (estació de Couronnes) i, al vespre, viceversa. És pràctic, és directe, no cal comprovar a cada estació el nom de la parada perquè una veu femenina enregistrada l’indica dues vegades: no cal aixecar cada vegada el nas del diari o de l’smartphone. Quan la veu anuncia Couronnes, en Tausk s’aixeca. Quan la veu confirma Couronnes, en Tausk es dirigeix cap a la primera porta del vagó, davant de la sortida de l’andana des de la qual quaranta-set graons, en tres trams desiguals, el duran fins al bulevard de Belleville.
En aquest bulevard, no fa pas tant —i de vegades encara avui dia—, s’hi trobava una mena de mercat salvatge disseminat com un descampat en el qual, directament a terra, gent pobra venia a altra gent pobra tota mena de pobres objectes de tercera mà, geladora o centrifugadora en embalatge de plàstic trencat, joc de tasses escantonades, paquet de iogurts discrets sobre la seva caducitat, torradora de pa sense endoll, batedora indiferent a la garantia, lligalls de revistes de la tele passades sense il·lusions sobre el seu futur, joguines velles, guants desaparellats, roba vella i tot el que encara es podria enumerar.
Però, primer alertats pels veïns, que hi veien una molèstia i van acabar queixant-se, les forces de l’ordre van fer una mica de neteja dispersant els marxants aficionats i empenyent-los cap a les portes est i nord de París. I després passa que enumerar de seguida cansa.
Al voltant de la parada del metro de Couronnes hi ha carrerons que baixen del nord-est com afluents cap al bulevard: passatge de Pékin, carrer del Sénégal, carrer de PaliKao. Aquest és el que agafa en Tausk després de passar per davant d’unes quantes botigues xineses —efluvis furtius de glutamat monosòdic—, algun restaurant tunisià —fragàncies subtils de ras el hanout—, dos petits supermercats i un revenedor d’electrònica a preus de saldo, «Tot a 1 euro» fa una competència ferotge a «Tot preus mini». Diversos edificis modestos i lletjos de façanes humils —rajola o pedra de París en descomposició— estan en procés d’enderroc a causa de l’edat, la higiene i l’especulació, per deixar lloc als mateixos, no menys lletjos però més sucosos fins a la propera.
En el moment que en Tausk es disposa a enfilar el carrer cap al seu estudi, d’una bastida, entonada per un peó amb armilla fluorescent, en baixa alegrement la melodia de Vamos a la playa, vell èxit internacional que en Tausk no havia sentit des del 1983. A partir d’aquest moment, com si acabés de trobar-se un mosquit, aquesta melodia el molestarà com una picada i no l’abandonarà en tot el dia.
Amb l’espatlla encarcarada per culpa de la cartera i el còrtex envaït per Vamos a la playa, en Tausk arriba a l’estudi, un espai ampli per sota del nivell del carrer, per tant, sense finestres excepte un respirador que quan està obert deixa entrar una mica d’aire i de soroll del carrer de PaliKao. El nom d’aquest carrer commemora una victòria de les tropes anglofranceses durant la segona guerra de l’opi. A les seves voreres no fa pas tant de temps encara es comerciava de sotamà amb productes derivats d’aquest opi, més o menys tallats amb lactosa quan no era cafeïna, paracetamol, guix, estricnina o detergent, i productes encara pitjors que també podríem enumerar. Però, primer alertats pels veïns, que hi veien una molèstia i van acabar queixant-se, etc. I després passa que, etc.
Dos terços de l’estudi estan ocupats per aparells productors de so: uns deu teclats, sintetitzadors, caixes de ritme i armaris d’efectes sobre uns cavallets, tres ordinadors de mida decreixent sobre la taula, i la resta disposada com un saló: butaques, sofà, tauleta baixa, prestatgeries arrenglerades corbades sota la quantitat de discs de vinil, cintes magnètiques i estoigs diversos. A la paret, dos trofeus illegibles, un disc d’or emmarcat sota plexiglàs i una fotografia dedicada de Lalo Schifrin. També hi ha un racó cuina on en Lou Tausk, després d’haver encès els llums i haver engegat l’ordinador principal, es prepara simultàniament un suc de taronja i una tetera, en aquest ordre inalterable i paral·lel, sabent que el temps que triga a esprémer dues taronges és igual al d’ebullició i que el de la fase de neteja de l’espremedora equival al de la infusió.
Un cop fet això, en Tausk s’asseu davant de l’ordinador principal, l’obre, considera l’arxiu de la feina que té entre mans, intenta millorar-lo, però passen pocs minuts abans que li sembli una empresa inútil. Com que els seus intents de composició no produeixen cap resultat, obre un antic arxiu que conté idees velles —fragments de melodies, proves de dissonàncies, sèries d’acords possibles— guardades de reserva, i intenta aprofitar aquestes restes perquè s’adiguin amb el projecte existent, però passa aproximadament igual de poc temps abans que ho deixi córrer.
Perquè si bé els negocis, de manera general, rutllen tal com hem indicat, també cal admetre que actualment està en blanc, i ara ja comença a fer dies. Senyal de perill: tecleja els dos primers compassos de Vamos a la playa abans de tenir temps de pensar, posa l’ordinador en espera, s’examina les ungles. Aleshores es fixa en la petita pila de propagandes i correu que com cada dia el porter de l’edifici, que té les claus de l’estudi, li ha deixat sobre la taula.
Aquests documents interessen un club de solters, una oferta de crèdit, la professió de fe d’un partit de sobiranistes-bordiguistes unificats, així com una proposta per canviar la seva vella banyera fastigosa, amb incrustacions de calç, poc còmoda, que no s’adapta a les seves necessitats ni aviat a la seva edat, per un combinat multiraig cromat d’hidromassatge polirelaxant, d’alta qualitat i a mida. Aquest, en Tausk l’estudia una estona una mica més llarga perquè en el fons per què no, efectivament, abans de rebregar-lo com els altres i llençar-lo a la paperera: una paperera plena denota un home actiu. L’única carta autèntica és un gran sobre beix amb una goma al voltant que en porta, unit amb un clip, un altre de més petit, blanc.
Espontàniament, en Tausk aleshores deu sentir alguna mena de desconfiança perquè no n’obre cap i en difereix la lectura com es difereix, de vegades, l’obertura de la correspondència del banc. Guarda els dos sobres a la cartera, ja hi haurà temps, després de treure’n, tanmateix, el clip i la goma. Distretament estira la goma fins que es trenca i redreça el clip, intenta torçar-lo de nou en forma de perfil humà sense resultat mentre la goma, llançada sobre la taula, s’ha reinventat com a et o i comercial: una crusca i hop, l’et es converteix en arrova abans d’immobilitzar-se com a clau de sol.
En Lou Tausk podria interpretar aquest signe musical com una empenta per tornar a posar-se a treballar però, aleshores, el telèfon truca tres vegades. El tenor de les dues primeres trucades és més o menys de la mateixa categoria que les propagandes: una primera senyora amb accent asiàtic li voldria vendre portes-finestres i en Tausk diu que no, una segona senyora amb accent alsacià vol saber si li interessa Déu i en Tausk també diu que no, però, la tercera vegada que el telèfon truca, és en Franck Pélestor, que diu que ve d’aquí a cinc minuts.
M’alegro de veure’t, no?, diu en Pélestor quan arriba, tu què trobes? És ben bé una de les fórmules ambigües, enunciades amb veu sorda i somriure consternat, típiques d’en Franck Pélestor, un nano xaparro, carregat d’espatlles, que posa una mirada fosca en els seus peus i en el terra on descansen, i que rarament s’aventura més amunt que els dels seus semblants. Duu tot l’any la roba cordada i ajustada: jersei, americana, abric, bufanda, calçat folrat amb cremallera. Encara que el sol brilli i tothom corri en samarreta, en Pélestor continua anant vestit cada dia amb els mateixos tons de gris i té la pell una mica grisa igual que l’humor. Sens dubte té por de refredar-se, sens dubte ja ho està perquè es treu regularment de la butxaca el mateix Kleenex encarcarat, compacte, pla, estil pedra tosca o pastilla de sabó a les últimes, del qual encara aconsegueix extreure un fragment translúcid per aplicar-se al nas.
Fins aquell moment, però no era res recent, l’associació d’en Franck Pélestor i en Lou Tausk havia engendrat èxits. S’havien vist cançons firmades Tausk-Pélestor, interpretades per Gloria Stella, Coco Schmidt i alguna altra, que no havien funcionat gens malament. Nuisance i Dent de sagesse havien estat grans èxits però, si bé Excessif —el disc d’or sota el plexiglàs— havia tingut un ressò mundial del qual haurem de tornar a parlar, les produccions següents havien tingut acollides més aviat discretes. N’est-il pas s’havia venut molt mitjanament i Te voici, me voilà!, tot i ser una obra més accessible, no havia estat ni tan sols preseleccionada per al festival d’Eurovisió. Ara la situació era aquesta, intentaven remuntar-la però tenien treballs.
Val més que et digui que no he escrit res, va anunciar en Pélestor, si et pot servir de consol, i en Tausk va modelar una ganyota que volia dir que ell tampoc. Home, tenia un començament, s’aventura en Pélestor, però no t’agradarà. Digues igualment, el va convidar en Tausk. No està del tot, va aspirar els mocs en Pélestor, hi he de pensar més. Bé, doncs ja m’ho diràs, es va resignar en Tausk mentre li oferia un Kleenex nou. No gràcies, va dir en Pélestor, tinc el meu, on podríem anar a dinar? Van posar-se d’acord en l’habitual xinès del carrer d’Eupatoria.
Com gairebé tots aquests establiments, el Mandarí pensatiu obre les portes davant d’un gran aquari col·locat al venturós emplaçament escollit amb molta cura per un geomàntic per portar bona sort a l’empresa. I, durant el dinar, en Tausk exposa a en Pélestor que l’elaboració de cançons, tal com l’han concebut fins ara, fa quinze anys que l’apliquen i ja no funciona, no pot ser més, ja no dóna més, han de canviar de rumb. I aquest rumb, precisa mentre dóna la volta al tros de pit de porc, li sembla que ha de ser una obra més total. Ah, diu en Pélestor, i què vols dir, amb total? Ara t’ho explico, diu en Tausk.
Difereix la resposta mirant com evolucionen la dotzena de carpes atordides de l’aquari: tons pastel, quasi translúcides, algunes, que fa l’efecte que pateixen una malaltia de pell, neden a distància d’una gran carpa més gran, intimidadora i que sembla detenir fermament el poder: les petites del voltant llauren ben dret. Una mena d’òpera, exposa finalment en Tausk, o d’oratori, si vols. Una mena d’àlbum conceptual, te’n recordes dels àlbums conceptuals? Al voltant d’una sola veu femenina. Primer l’has de trobar, la teva veu femenina, objecta en Pélestor. Ja ho sé, diu en Tausk, no sé, busco. Si tu també busquessis, estaria bé.
De manera que busquen, sense dir-se res més, els cambrers van amunt i avall al voltant de l’aquari i després, quan estan a punt d’anar-se’n, es creuen amb l’amo del restaurant. N’és de gros, aquest peix, diu en Tausk per dir alguna cosa. Sí, admet l’amo, en realitat l’amo és ell, els altres li tenen por. I com es diu, aparenta interès en Tausk. No té nom, somriu greument l’amo. Ah, se sorprèn en Tausk, i com és això. És que no té orelles, explica amb paciència l’amo, i per tant no hi pot sentir, no se’l pot cridar. De manera que no val la pena, veu, és molt senzill. Si no hi ha orelles, no hi ha nom. Sí, és clar, diu en Tausk, és natural, ja ho entenc. És clar.
En Pélestor se n’ha anat cap a casa seva. Sense motiu per passar un altre cop per l’estudi, en Tausk ha tornat a agafar el metro a Couronnes i, dotze parades després, quan la veu ha pronunciat Villiers, també ha anat cap al seu domicili del carrer Claude-Pouillet. S’hi ha trobat sense perspectives, sense tenir gaire res a fer, desocupat. Tot just començada, la tarda es presenta com una pilota que s’haurà d’anar empenyent a cops de peu una hora rere l’altra, fins que sigui el moment de prendre una copa i després sopar (mitja part) abans de començar a pensar com passar el vespre (una altra pilota). I no es veu res que pugui accelerar el joc, a part de recollir unes camises de la tintoreria del carrer Legendre i, després, del cosidor del carrer Gounod, uns pantalons verds força macos comprats la setmana passada de rebaixes, segones rebaixes, impossibles de resistir les segones rebaixes. És molt poca cosa, sí, però si es fa amb mètode pot ajudar a passar una bona estona. Després una volteta pel parc a última hora de la tarda, potser, per retardar l’hora de la copa.
Però de moment en Lou Tausk ha deixat la cartera a l’entrada, ha passat a la sala, s’ha tret l’americana i s’ha buidat les butxaques, després ha tornat a l’entrada ha buscar la cartera, ha tornat a la sala i també l’ha buidat: apareixen un altre cop el sobre gran i el sobre petit que abans l’esperaven a l’estudi. Els retroba amb disgust, busca un obrecartes amb lentitud, els obre amb reticència i, ara, s’entén la desconfiança que ha sentit al matí. Efectivament, en el petit hi ha una petita fotografia de la Constance, al gran la demanda d’una gran quantitat de diners.
La Constance a la foto té un aire sorprès, insinua un somriure absurd, té l’ull esquerre mig tancat. La suma reclamada és igual d’absurda. És molt important, la suma, és exorbitant, no la precisarem però el sobresalt d’en Tausk en llegir-la dóna una idea de la seva dimensió. El text manuscrit que la precisa, d’altra banda, sembla infantil. Sembrat d’amenaces indefinides, està escrit per un dretà amb la mà esquerra o viceversa, de manera deliberadament basta i amb lletra de pal. Petit moment d’estupefacció, i tot seguit en Tausk decideix avançar l’hora de la copa, Vamos a la playa.
La foto de la Constance havia estat feta just després de la injecció de propofol, al darrere de l’utilitari multiserveis, quan ja estava aparcat en un pàrquing subterrani de l’avinguda Foch. La caiguda de la parpella esquerra abans que el subjecte perdi el coneixement és un efecte secundari d’aquest anestèsic usual, d’acció curta, i la recuperació ràpida del subjecte n’és un altre. Quan la Constance, doncs, es va recuperar i va obrir amb precaució aquesta parpella, seguida gairebé immediatament després de la dreta, va poder veure on era, és a dir una habitació estreta, allargada, d’un màxim de deu metres quadrats.
Moblada amb un llit sobre el qual ara descansava, una cadira davant d’una tauleta raconera fixada a la paret i una calaixera, tot de melamina setinada, l’habitació feia pensar en un hotel escàs d’estrelles, sense paper amb encapçalament en un calaix de la calaixera ni el reglament penjat darrere de la porta, que —la Constance ho va comprovar tan bon punt es va aixecar— estava tancada amb clau per fora. Terra de linòleum imitació marbre, parets empaperades amb paper pintat beix granulós, amb un pòster de colors violents clavat amb xinxetes que representava un cavall en una platja davant del sol ponent, encabritat a l’escuma naixent, no gaire lluny d’un suport per al televisor clavat amunt com també se’n veuen a les habitacions d’hospital, però sense televisor. En un racó un bloc de dutxa. L’absència de tassa de vàter podia fer esperar una estada curta, però les capacitats d’anticipació, alentides, de la Constance encara no li havien permès aquests raonaments. L’habitació no presentava cap signe distintiu, ni cap detall pertinent que permetés identificar a quina construcció, a quina ciutat ni tan sols a quin continent podia haver anat a parar.
Per distingir tot això, un aplic fusiforme, fixat al costat del llit, constituïa l’única font de llum perquè, si bé hi havia una finestra sense cortines, estava cegada per una persiana abaixada, amb els llistons ben comprimits a baix per no deixar intersticis per on pogués filtrar ni una mica de claror, artificial o no. Havien enretirat la mena de llarga maneta que hauria permès d’alçar-la, la persiana.
Quan la Constance igualment es va acostar a la finestra, no tenia cap idea de què hi feia, allà, ni de per què ni com, ni tampoc se li havia acudit la idea de preguntar-s’ho. El pes de la situació li feia excloure qualsevol curiositat sobre els motius, les modalitats, i fins i tot qualsevol temor pel futur. Pel que feia el passat si fa no fa, els seus records s’aturaven a la visita a la immobiliària d’en Philippe Dieulangard, i després d’això res. Fins i tot la passejada pel cementiri de Passy s’havia esfumat de la seva memòria. Quan, per casualitat, els ulls se li van posar sobre un punt vermell envoltat de rosa al terç de l’avantbraç esquerre, el record de la injecció li va tornar com un fet puntual, purament físic i sense context. Tot seguit el temps present es va fer fonedís igual que el passat quan els seus ulls, en lliscar per l’avantbraç, van observar que a l’altura del canell li havien tret el rellotge.
Als peus del llit va reconèixer la seva bossa, es va afanyar a fer l’inventari del que contenia i, a primera vista, no hi faltava res: passaport, moneder amb els diners a dins, claus de casa, mòbil. El telèfon, però, sense el pes de la bateria i desproveït de la targeta SIM, no li podia servir de res: no és que hagués tingut espontàniament la idea de trucar ningú, però almenys li hauria pogut indicar l’hora. Va caldre que pensés a arreglar-se per constatar que el necesser de maquillatge —pintaungles, pintallavis, polvorera, mirallet— no hi era: confiscat, semblava.