MOROS I CATALANS

Com dèiem, un dia de l’any 713 van començar a arribar a les terres que avui anomenem Catalunya, i que estaven més o menys organitzades dins de l’anomenada civilització cristianooccidental, una gent forastera que portava altres idees i altres sistemes d’organització.

Qui eren els que van venir?

Es tractava d’una munió de gent que avui coneixem com a musulmans i que professaven la doctrina religiosa pròpia de l’islam. Bàsicament, creien en l’existència d’un Déu únic, la doctrina del qual havia donat a conèixer entre els anys 620 i 632 a la península d’Aràbia un profeta que es deia Muhàmmad. Aquest Déu únic havia de ser el mateix Ésser en què creien els jueus i els cristians que ja vivien a Ibèria, perquè de Déu, s’hi cregui o no s’hi cregui i, en cas d’existir, només n’hi pot haver un. Si deixem de banda el dogma cristià de l’anomenada Santíssima Trinitat i que a alguns, ja de petits, ens van ensenyar que és un misteri, com que Déu, a més d’etern, omniscient, totpoderós i moltes altres coses, també és creador, ha de ser únic per força. Així ho explicita un fragment del llibre que els fidels de l’islam consideren el Seu dictat i que ho raona clarament:

És evident que el déu creador dels virus de la sida i el Zika, els tsunamis o els terratrèmols tindria molt menys predicament que l’artífex de la bellesa, la música o les flors...

L’arribada de musulmans a la península Ibèrica... i més enllà

Acceptada a Aràbia i al seu entorn la nova manera d’entendre Déu que constitueix l’islam, els seus fidels s’expandiren arreu i molt ràpidament. Cap a l’oest, després de recórrer tot el nord d’Àfrica, grups de musulmans travessaren l’estret de Gibraltar i entraren a la Hispània, que llavors era visigoda. És obvi que algun individu i fins i tot algun grup devia haver arribat ja abans a les costes bètiques, però l’any 711 ho van fer de manera organitzada, o així ho ha acordat la historiografia. Sabem que el primer contingent d’invasors fou comandat per un berber, Tàriq ibn Ziyad, i que l’any següent va ser el torn de l’àrab Mussa ibn Nussayr, que no devia voler ser menys i que també s’hi va apuntar.

Tot seguit, utilitzant el que restava de les vies romanes, de fet força malmeses pels visigots, els forasters s’endinsaren per gairebé tot el territori peninsular i s’hi instal·laren (amb excepcions puntuals a terres gallegues, èuscares i pirinenques). El seu avanç fins i tot ultrapassà els Pirineus: l’ocupació de poblacions com Narbona (720), Tolosa de Llenguadoc (721) i Carcassona i Nimes (725) significà la fi del domini visigòtic a la fins aleshores anomenada Gàl·lia gòtica. També es van fer amos de Lió i de bona part del territori del Roine, però foren derrotats l’any 732 a Poitiers. La desfeta fou tan descomunal que les cròniques àrabs posteriors parlen d’aquell any com «l’any dels màrtirs».

Per què van venir?

Aquesta qüestió s’ha simplificat molt dient que els musulmans que van arribar a Hispània a principis del segle VIII ho van fer en tant que fidels de l’islam i per tal d’expandir la nova doctrina. És ben cert que no es pot desestimar el fort component religiós que caracteritzà l’expansió islàmica primerenca, però també crec que ha d’emmarcar-se dins dels tradicionals moviments de pobles que han sovintejat arreu i al llarg de la història, és a dir, dins d’un fenomen de Völkerwanderung o migració, que ja ha estat convenientment estudiat. I és obvi que l’èxit inicial de les campanyes realitzades en temps del Profeta serien l’esperó que animaria els seus successors a prosseguir el seu avanç.

Val a dir, a més, que l’islam avançà entre persones que tenien una religió monoteista, i aquestes, segons l’Alcorà, no podien ser constretes a abraçar l’islam, sinó que únicament restaven obligades al pagament de tributs si s’hi sotmetien, tal com veurem. Però també és cert que els enfrontaments armats podien proporcionar un abundós botí. És per tot això que, per explicar el fenomen de l’expansió de l’islam, crec que no es pot posar massa èmfasi en el proselitisme religiós, que es revela com a pràcticament inexistent.

Els pactes de capitulació

El procés pel qual tants territoris foren incorporats a l’imperi islàmic va ser de dues menes: en la primera d’elles, si es donava el cas d’un enfrontament armat, les poblacions que havien ofert resistència podien ser esclavitzades i els seus béns podien ésser considerats com a botí de guerra i requisats. Però el cert és que la majoria de les vegades s’establien pactes de capitulació. S’ha exagerat molt en explicar l’expansió islàmica mitjançant l’espasa. I no només explicant-la pel poder de l’espasa, sinó que fins i tot s’ha arribat a suposar l’extinció dels pobles incorporats al nou govern. Però realment no va ser així; en general, els envaïts van ser respectats i les seves propietats no es van repartir entre els combatents, sinó que els antics propietaris s’hi van quedar, sotmesos a diverses prestacions. En el segon tipus, i de fet el més freqüent, les poblacions foren sotmeses gràcies als anomenats pactes de reconeixement de sobirania. En aquest cas, funcionaven perfectament les directrius del passatge alcorànic relatiu a la «Gent del Llibre», és a dir, als creients de les altres religions monoteistes que l’islam considera revelades i que diu: «Combateu els que havent rebut l’escriptura, no creuen en Déu ni en el Darrer Dia, ni prohibeixen el que Déu i el seu enviat han prohibit, ni practiquen la vertadera religió! Combateu-los fins que, humiliats, paguin el tribut!» (Alcorà 9:29)

Conquesta o invasió?

En contra del que se’ns ha fet creure tradicionalment, no sembla que es pugui qualificar de conquesta l’entrada de musulmans a l’antiga Ibèria. És sabut que la ciutat de Còrdova, una de les més poblades de la Península, per exemple, s’entregà com a conseqüència d’un setge sostingut només per quatre-cents genets. Pel que fa a Toledo, capital llavors del regne visigot, sabem que no oposà resistència i es diu que els jueus van propiciar-hi l’entrada dels invasors, tot obrint-los les portes de la ciutat, cosa que provocà la fugida de molts cristians i de les seves autoritats. Més a prop nostre, consta també que Osca fou assetjada i que els seus habitants resistiren dins de les seves muralles. Els assetjants es quedaren fora de la població tot esperant un canvi de circumstàncies: van construir habitatges i van sembrar, plantar i recol·lectar fora muralla durant set anys, fins que els de dins, esgotats els aliments i tota mena de recursos, els van obrir les portes tot sol·licitant el pacte de pau. Osca va passar a ser islàmica des de llavors i fins a l’any 1096. Es diu que els que es van convertir a l’islam seguiren essent amos de les seves persones i dels seus béns i que els que volgueren seguir com a cristians ho van poder fer, això sí, pagant un impost de capitació, és a dir, una quantitat determinada segons el nombre de persones que constituïen una unitat familiar.

Val la pena d’insistir-hi: des de l’entrada de musulmans per l’estret de Gibraltar, l’any 711, fins al seu assentament a l’altra banda dels Pirineus (725), van transcórrer només catorze anys i, en conseqüència, no crec que es pugui parlar de conquesta. Malgrat el que força llibres expliquen, ben poques poblacions s’enfrontaren a l’invasor, però inventant i divulgant aquesta fal·làcia, si després convenia, es podria parlar de reconquesta i es podrien lloar les proeses i les glòries dels hispans. En aquest punt, pot ser ben il·lustratiu recordar algunes consignes que propugnava el nacionalcatolicisme espanyol i que els estudiants dels anys cinquanta havíem de memoritzar. Un bon exemple pot ser el Libro verde de la Falange (segons l’argot estudiantil dels batxillers d’aquells anys) amb frases com «el español es portador de valores eternos», o «España es una unidad de destino en lo universal». Travessar la Península amb tan poc temps i ultrapassar-la més enllà dels Pirineus sembla indicar que, en comptes de tractar-se d’una conquesta, i fent servir una expressió taurina, més aviat va ser un paseíllo...

Estratègies de combat

Que els musulmans portessin dones i filles als camps de batalla era un costum que ja provenia dels primers temps de l’islam i fins i tot d’abans. Diuen que el Profeta, cada vegada que entrava en combat, rifava entre les seves esposes quina seria l’afortunada que l’acompanyaria. És obvi que també hi feien tasques d’intendència i d’infermeria, però, pel que es pot deduir de la Sunna o Tradició, el fet principal era que, en moments de desmoralització de la tropa, podien ser exhibides, sense vel i fins i tot sense roba, per incitar el valor dels combatents.

Una crònica àrab explica que Mussa ibn Nussayr atacava una fortalesa hispànica en la qual l’enemic tenia moltes tropes i abundants provisions; ambdós bàndols lluitaven en un fortíssim combat. Mussa ordenà llavors que fossin tretes de les tendes les dones a cara descoberta per tal que fossin mostrades a les tropes. Llavors,

L’entrada i l’establiment en terres avui catalanes

La veritat és que no en tenim gaires detalls: sabem que es va produir entre els anys 712 i 714 i que es va fer des de Saragossa, via Lleida. També ens consta que algunes poblacions van oferir resistència als invasors. Va ser el cas d’Ègara, és a dir, Terrassa, de Baetulo, Badalona, d’Iluro, que correspon a l’actual Mataró; de Tamarit de Llitera i de Fraga i, molt possiblement també, d’Empúries; però dos nuclis tan importants com Barcelona i Girona optaren per la rendició i es van lliurar al nou poder per capitulació, sense que tinguem notícia d’enfrontaments. Girona va haver de guanyar-se la fama d’immortal més tard.

Les terres de Lleida, paradigma de l’ocupació

Gràcies a una oportuna i antiga citació sí que tenim documentada la reacció dels pobladors de diversos castells de les terres de Lleida davant l’arribada de musulmans. Es tracta de la traducció castellana medieval Crónica del Moro Rasis (segle X), que ens ha pervingut de l’obra d’un dels historiadors més fiables dels primers temps del període andalusí: «Quando los moros entraron en España, las gentes que morauan en estos castillos [de Lleida] fizieron pleitesía con los moros e fincaron en sus castillos, e los moros sin contienda».

Queda clar amb aquesta notícia que la gent de les terres de Ponent no va oposar resistència a la invasió i que va continuar vivint-hi com si res. Cal suposar, a falta de més dades, el mateix per a la majoria de les altres poblacions avui catalanes.

Qui va ser l’artífex de la conquesta de Tarragona?

L’antiga seu arquebisbal tarragonina també sucumbí al nou invasor. Sabem, però, que li plantà cara, pagant-ne un preu molt alt. Segles després, els cronistes àrabs encara es fan ressò de les meravelloses restes romanes que s’hi trobaren.

Ara com ara, ens és impossible d’establir amb seguretat si va ser l’àrab Mussa ibn Nussayr o bé el berber Tàriq ibn Ziyad el que va aconseguir-ne la capitulació. Això és així perquè la ja esmentada Crónica del Moro Rasis informa que

en què, com es pot observar, amb la filiació errònia de Tàriq [ibn Ziyad], fijo de [Mussa ibn] Nussayr, el text confon, malauradament, els noms dels dos protagonistes de la penetració islàmica a Hispània i, ara com ara, i malgrat l’intent de diversos estudiosos, ens deixa amb l’interrogant.

L’abandó de Tarragona

En qualsevol cas, els combatents musulmans vencedors a Tarragona prosseguiren nord enllà a través de l’antiga Via Augusta i, pel que sembla, van tardar uns tres mesos a controlar els principals camins de les terres que avui són catalanes. Al cap de quatre o cinc mesos més ja havien aconseguit dominar tota la xarxa secundària de vies de comunicació. Entre la tardor del 716 i la primavera del 719, el recentment nomenat governador o valí, al-Hurr, entrà a Barcelona (716) i continuà avançant cap a la Narbonesa.

Pel que fa a Tarragona, la seva resistència sembla que en comportà el despoblament: després de la fugida de l’arquebisbe Pròsper i d’una part del seu clergat, entre els quals coneixem els noms de Jordi, Procopi, Justí, Pantaleó i Marçal, que sortiren amb les relíquies dels màrtirs de la seva seu, Fruitós, Auguri i Eulogi, fins llavors patrons de la ciutat, i amb altres béns eclesials, sembla que també en desaparegué la població. Així ho donen a entendre alguns cronistes àrabs que parlen de les seves meravelloses ruïnes romanes i que, de vegades, la descriuen com una ciutat poblada per jueus i on hi viuen pocs cristians.

L’antigor i la grandesa de les restes tarragonines, és a dir, de les muralles de marbre, els edificis fortificats i les torres inaccessibles, és una constant entre els historiadors medievals, que en recorden històries ben boniques. Una d’elles fou recollida el segle XIV per l’historiador magrebí al-Himyarí que, després de reiterar que «les edificacions tarragonines són grans i amb elevades columnes, d’aquelles que torben les ments en pensar com es van fer, perquè no és possible construir-les avui», afegeix que

I el despoblament continuà... fins a, almenys, l’anada cap a Mallorca

El despoblament del territori de Tarragona el palesen a bastament, fins i tot segles després, diversos geògrafs àrabs medievals. Donen notícia de l’existència de la població però no esmenten, per exemple, l’antic port del cap de Salauris, l’actual Salou. El perquè d’aquest silenci ens el dona el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, que narra la intervenció pisanocatalana que, sota l’advocació de croada promulgada pel papa Pasqual II i comandada pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III i l’arquebisbe Pere de Pisa amb la col·laboració d’altres pròcers de diverses ciutats italianes i de Sardenya, Provença, el Llenguadoc i el Rosselló, atacà i saquejà la vila d’Eivissa i Ciutat de Mallorca entre els anys 1113 i 1115. Aquest relat es refereix sempre a Salodon (Salou) com a lloc desert.

Resulta molt significatiu el passatge 2:149-161 del Liber Maiolichinus que explica, segons traducció de Mireia Mulet, que quan l’estol comtal pretenia salpar cap a Mallorca, les naus foren empeses per una tempesta cap a Salou, on arribaren «entrada de fosca» i que una part de la tripulació hi desembarcà per «fer aiguada fresca». Llavors, «vet aquí que uns moabites que anaven a cavall els envesteixen de la mateixa manera com sol arribar una sageta llançada per un arc quan el Part dispara violentament el seu. Els agafen mentre beuen aigua del riu i se’ls emporten a les seves llars per un llarg viarany. Però el temor de la gent pisana, que commovia els severs ibers, els allibera de l’esclavatge».

No cal dir que aquests «moabites», sorprenentment qualificats d’ibers posteriorment, no eren altres que els membres d’algun escamot de sarraïns que corrien per la contrada. Aquesta possibilitat que pogués cavalcar un grup capaç de prendre com a captius uns expedicionaris del comte de Barcelona que buscaven aigua reforça, si fora necessari, la notícia de l’abandonament del territori en qüestió. Això no obstant, i a partir de la conquesta cristiana de la zona, la recuperació d’aquest port és un fet incontestable: d’allà salpà el 6 de setembre del 1229, l’estol de Jaume I cap a la conquesta de Mallorca.

Disbarats sobre l’arribada de musulmans a Hispània

Encara ara paga la pena parlar de la reedició d’una obra que ja era nefasta i errònia en la seva primera edició. Fou editada com a llibre d’història, però en realitat hauria de qualificar-se de ciència-ficció. Es tracta de l’obra d’Ignacio Olagüe (1903-1974) Les Arabes n’ont jamais envahi l’Espagne, publicada a París l’any 1964. El seu autor sosté que no hi va haver invasió de musulmans a Hispània l’any 711 i que l’islam ibèric, és a dir, l’andalusí, va néixer com a conseqüència d’una evolució espontània del cristianisme hispànic que va desembocar en una guerra civil entre unitaris, o monoteistes estrictes, i trinitaris, o partidaris de donar per vàlid l’anomenat misteri de la Santíssima Trinitat. Olagüe afegeix que la documentació referida a aquesta guerra devia haver estat destruïda per la intel·liguèntsia del Vaticà. La Fundación Juan March, que ja havia patrocinat la redacció de l’obra, va entendre’n perfectament el missatge i, en fer-se càrrec de la traducció al castellà, va canviar-li el títol, de manera que aquesta fal·làcia arribà als lectors castellans amb el ben significatiu i explícit nom de La revolución islámica en Occidente, l’any 1974.

Amb pretensions d’historiador, Olagüe va omplir més de cinc-centes pàgines, la majoria de les quals són tan discutibles com les que neguen, per exemple, el pas per l’estret de Gibraltar per part dels set mil berbers de Tàriq ibn Ziyad i dels divuit mil àrabs comandats per Mussa ibn Nussayr, l’any següent. Així, es pregunta:

Conclou, en conseqüència, que amb tant de temps esmerçat, els visigots els impedirien passar. Però van passar i s’hi van quedar!

El perill de les tergiversacions

De fet, és útil, i fins i tot necessari, parlar amb claredat d’aquest disbarat pseudohistòric, perquè les tesis d’Olagüe segueixen tenint èxit entre força espanyols i catalans que s’han convertit a l’islam. En aquest sentit, val a dir que l’obra fa anys que està penjada a Internet (www.webislam.com), amb una introducció, també forassenyada, escrita pel convers Umar Ribelles. La meva experiència docent a la Universitat, amb alumnes interessats per l’islam, musulmans o no, em feia veure, curs rere curs, que la lectura d’aquest llibre no pot fer-se sense una sòlida preparació historiogràfica. Conté massa disbarats i es corre el risc de creure que l’estricte monoteisme que va néixer a la península d’Aràbia mitjançant la predicació del Profeta de nom Muhàmmad, a les nostres terres va sorgir sense necessitat de cap predicació per obra i gràcia de les llums hispàniques. Crec que aquest pensament resulta, a més d’ahistòric, perillós, perquè de seguida es podria arribar a creure que hi havia musulmans de primera i de segona categoria en funció dels seus orígens geogràfics...

Un segon disbarat

Al marge de la reedició i difusió de l’esmentat llibre d’Olagüe, ha circulat també un altre nyap de pes. Amb el títol d’Un acontecimiento arqueológico de gran magnitud, l’agrupació Yama’a Islámica de al-Andalus va penjar a la xarxa (www.islamyal-andalus.org), l’any 2005, un escrit firmat pel convers Ali Manzano que pretén demostrar que l’islam va arribar a la península Ibèrica molt poc després de la mort del seu fundador. La seva argumentació s’inspira, òbviament, en Olagüe quan escriu que «el sincretismo arriano evolucionó en España hacia el sincretismo musulmán», i el gran esdeveniment arqueològic al qual es refereix el títol de la notícia no és altre que la troballa, a Xàtiva, d’una làpida mortuòria de marbre, en perfecte estat de conservació, de setanta centímetres d’amplada, quaranta d’alçària i quinze de gruix, i amb un pes aproximat de seixanta quilograms. La pretesa gran novetat vindria del fet que té esculpides unes aleies o versicles de l’Alcorà i altres inscripcions en llengua àrab. La data que hi figura és la de l’any 48 de l’hègira o calendari islàmic, que correspon al 668 del calendari julià. Recordem, en aquest punt, que Mahoma va morir l’any 632 i que, si la data que figura a la làpida fos la certa, efectivament, l’islam devia haver estat implantat a casa nostra trenta-sis anys després de la mort del Profeta, és a dir, durant el regnat del visigot Wamba.

Però cal tenir en compte que sovint, en parlar d’algun fet del segle passat no acostumem a mencionar l’inici de la data en qüestió, per exemple, el «mil nou-cents vuitanta-dos», i que amb la xifra de la desena i la unitat ja en tenim prou. Així, diem el «vuitanta-dos». Amb la documentació escrita sovint passa el mateix, i a la data de la làpida de Xàtiva li manca la centena, que ha de ser un quatre (448). Correspon, per tant, i sense malabarismes, al nostre any 1056. Amb això, s’ha acabat la pretesa gran magnitud i novetat de la troballa. Interpretacions d’aquest tipus resulten perilloses perquè des d’alguns sectors islàmics presents avui a Espanya, a vegades, s’està proposant una visió que tendeix a considerar que hi ha –i que hi ha hagut– musulmans de diferents categories. Els millors serien, naturalment, els que van arribar tots sols a la idea del monoteisme islàmic sense la necessitat de cap predicació. Després vindria la resta, que van necessitar, d’Aràbia estant, la presència i la intervenció d’un Enviat de Déu per tal de ser instruïts en la nova fe. Tot plegat, aquesta idea sembla que no genera res de bo, donades les circumstàncies en què es troba avui dia l’islam al món occidental. Un dels principals problemes és, precisament, la dificultat d’arribar a una veritable cohesió i representativitat entre les diverses situacions socials, econòmiques i culturals dels homes i les dones que, ara i aquí, conformen la comunitat de musulmans. Això és especialment visible entre les associacions de conversos i les que agrupen musulmans provinents de la immigració, i les seves diferències en dificulten –quan no fan fracassar– l’entesa mútua i, sobretot, l’establiment d’acords amb les autoritats civils del moment. És obvi que voler establir diferències entre ells només complica la situació.

I encara un altre disbarat!