Capítol u CEFEO

Durant el final del meu dinovè estiu vaig tenir molts somnis. Somiava la meva germana, el meu avi o el meu nebot Tadeu, i aquell món oníric es basava la majoria de les vegades en la seva pèrdua, de la meva germana, de dos d’ells o de tots tres. Em despertava suant i esperava amb ànsia la sortida del sol. A vegades els somnis eren tan reals que, quan obria els ulls, el cap ni tan sols aconseguia saber on era. En aquella època vaig començar a pensar que el sol s’havia convertit en una mena de guardià i que els seus rajos servien per despertar-me i alhora retornar-me a la vigília.

Recordo que el meu nebot Tadeu tenia el costum de venir a despertar-me acompanyat del nostre petit schnauzer negre, a qui la meva germana havia batejat amb el nom d’Aquil·les en homenatge a la seva passió per la mitologia clàssica, però a qui en Tadeu li agradava anomenar simplement «Quil·les». El meu nebot i el Quil·les es complementaven a la perfecció: tots dos eren innocents, exploradors i inquiets, cosa que feia que l’avi bromegés sovint preguntant-se on començava el gos i on acabava el nen. Tot i que l’existència d’en Tadeu va suposar per a la meva germana una sorpresa majúscula (i per als meus pares, un disgust, a causa de la joventut d’ella), en tan sols set anys el meu nebot s’havia convertit en el rei de la casa, de la mateixa caseta costanera una mica atrotinada que l’avi Climent, amb tot l’esforç del món, s’havia dedicat a arranjar durant dècades. L’avi estava convençut que de la nostra llar emanava una mena de màgia i assegurava que en aquella casa ens trobàvem ben protegits de tots aquells als quals ell es referia com a «estrelles dolentes».

Si una cosa caracteritzava el nostre poble, era la superstició popular segons la qual les estrelles podien arribar a influir en les nostres vides. Els més espavilats l’havien feta servir com a excusa per vendre bijuteria i tota mena de records modelats amb formes de constel·lacions, meteorits i astres. Més d’una vegada havia sentit alguna vella que murmurava que el casament d’un veí havia estat un desastre per culpa que la nit anterior certa estrella de l’amor no havia brillat amb prou intensitat.

Quant a mi, i malgrat que em costés admetre-ho en veu alta, interiorment m’agradava pensar que hi havia una engruna de veritat en totes aquelles enraonies. D’alguna manera, era com si continués tenint fe en el poder de la màgia.

La vida del cel era tan important en la vida dels habitants de Melia que l’equinocci de tardor representava l’esdeveniment de l’any. Els carrers s’omplien de taules plenes de menjar, es preparaven activitats a l’aire lliure i s’escrivien desitjos i es lligaven a les branques dels arbres. Amb el meu millor amic, en Simó, havíem après que les branques que quedaven més amagades eren les que guardaven més bé els secrets, i durant anys vam competir per veure qui de tots dos aconseguia amagar millor el seu desig. Recordo que quan amb prou feines tenia set anys vaig demanar una espasa de llum i una armadura de plata, amb deu vaig voler un unicorn per muntar-lo i cavalcar amb ell, tal com havia vist en una pel·lícula, i als dotze vaig desitjar ser més alta. Quan tenia quinze anys em vaig fer el propòsit d’experimentar el primer petó, i amb setze vaig demanar ser feliç. Tot un clixé.

Aquell any s’acostava el meu dinovè equinocci i el meu cor bategava rere un únic desig. Demanava l’impossible, l’inassolible. Però no pensava desaprofitar la màgia de l’equinocci en cap altre caprici quan tenia a les meves mans l’opció d’aspirar a allò que més volia al món. Un matí, a principis d’aquell mes de setembre, en Tadeu i el Quil·les no van venir a despertar-me. Les veus esmorteïdes de la meva família em van avisar que començava un nou dia.

Em vaig posar una bata i vaig baixar descalça les escales. Quan era petita, l’àvia acostumava a treure el cap per damunt de la barana per assegurar-se que efectivament baixava a esmorzar i, sense dir res, somreia per desitjar-me un bon dia. Aquell matí, l’avi estava assegut a la seva butaca acaronant el cap del Quil·les. La Irene era a la taula remenant el cafè a la velocitat de la llum, com solia fer ella. El més curiós era que al costat d’en Tadeu hi havia un nano parlant-li com si es coneguessin de tota la vida. Suposo que vaig fer cara de sorpresa, perquè la Irene em va dir:

–Gal·la, aquest és en Nèstor. En Tadeu diu que l’ha conegut al passeig marítim mentre passejava amb l’avi, i que els ha fet un retrat.

En Nèstor es va girar i el cor em va fer un salt. No podia ser. Simplement, no estava previst.

–Hola, Gal·la –em va saludar.

I jo em vaig limitar a alçar una mica la barbeta com a resposta.

Llavors, la meva germana, just en aquell moment, va decidir deixar aflorar el seu instint xafarder i va comentar el següent:

–Us coneixeu? Nèstor, que potser ets de Melia?

En Nèstor em va dirigir una mirada ràpida. No vaig saber desxifrar-la. Amb tot, no pensava fer cap pas en fals, de manera que vaig dir:

–En Tadeu diu que els has fet un retrat. El puc veure?

Era meravellós. En Nèstor havia captat cada una de les arrugues del rostre de l’avi i la llum als ulls del meu nebot. Fins i tot havia dibuixat el Quil·les marcant bé les línies del seu bigoti tan senyorial. A la part inferior dreta, en Nèstor havia firmat com a «Cefeu». El cor em va fer un sotrac.

–Geniaaaaaaal! –va cridar en Tadeu, sense deixar de mirar els dibuixos animats de la televisió.

–Sí, sí que ho és.

«Com també ho és el teu retorn, Nèstor», vaig murmurar per a mi mateixa.

Capítol dos L’OSSA MAJOR

La tornada d’en Nèstor a Melia m’havia deixat una sensació molt estranya. Tres estius enrere, el dia que feia setze anys, en Nèstor ens va dir a en Simó, a la meva millor amiga d’aleshores, l’Acàcia, i a mi que els seus pares havien decidit anar-se’n a viure a l’estranger, a Suècia. Així, en Gustau, el pare d’en Nèstor, podria explotar millor els horitzons de la seva empresa i assolir nous mercats. El buit que em va deixar la marxa d’en Nèstor em va durar mesos, em vaig tancar en mi mateixa i vaig permetre que molt poques persones aboquessin una mica de llum en aquella bombolla de frustració i tristesa. En aquella època encara no havia experimentat el dolor de la pèrdua veritable i pensava que la distància suposava un dol a petita escala, però estava molt equivocada. En Nèstor havia estat el meu confident durant l’últim any de transició física i psicològica que suposa l’adolescència. Era un bon conversador, però el seu fort era escoltar. A diferència de nosaltres, en Nèstor no pertanyia a una família que hagués viscut tota la vida a Melia. L’avi Climent se sentia orgullós quan ensenyava a qualsevol foraster, sempre que l’ocasió ho requerís, l’arbre genealògic que hi havia penjat a la paret del rebedor de casa, en el qual es podia veure que, des de la primera existència d’un membre de la família, aquest havia nascut, crescut i assentat les arrels en el nostre petit llogarret costaner.

La distància havia suposat un forat a la relació.

Si bé per altres raons i amb el pas del temps, en Simó, l’Acàcia i jo ens havíem distanciat els uns dels altres, en Nèstor havia erigit una barrera física entre nosaltres, de manera que, de mica en mica, van deixar d’arribar notícies seves, i jo ho vaig acceptar.

Si ell no es dignava a donar senyals de vida, per què hauria jo de patir? En Nèstor havia suposat algú en qui havia dipositat la meva confiança i ell no s’havia esforçat a conservar-la. Jo ho vaig fer. El trucava cada dos dies, li enviava postals i fins i tot cartes, malgrat que pogués semblar una mica presumptuós. De tant en tant, pel poble se sentien rumors, gent que deia que l’empresa d’en Gustau a Suècia no acabava de rutllar.

En realitat, no m’havia adonat que estimés tant en Nèstor fins que el vaig veure pujar al taxi que el va conduir, a ell i la seva família, a l’aeroport. I aleshores vaig saber que, encara que ho negués, i al marge que això m’agradés o no, estava perdudament enamorada d’aquell noi de cabells arrissats de color de caramel i ulls castanys. Amb el pas del temps em vaig sentir ridículament estúpida. Com podia trencar-me el cor algú que ni tan sols sabia que jo l’estimava amb aquella intensitat? En Nèstor no podia llegir la ment, no en tenia cap culpa. Vaig decidir no mostrar-me rancorosa i en la meva memòria el vaig conservar com un record vague amb prou feines endolcit a ulls d’una adolescent.

Fins que el vaig veure aquell matí de setembre a la sala d’estar de casa parlant amb el meu nebot. Va ser aleshores que vaig ser conscient que potser havia deixat de sentir tot allò, encara que la confusió, la ràbia i el dolor continuaven latents en el record, esborrallant-lo. No m’agradava saber que en Nèstor havia deixat guanyar la batalla a la distància i s’havia estimat més perdre’ns a tots de vista. A més a més, amb la seva tornada, ben aviat em vaig adonar que jo, a en Simó i l’Acàcia, els havia perdut per partida doble.

Dos dies després de la trobada amb en Nèstor, em dirigia de camí a la feina quan vaig decidir agafar una ruta diferent. Em venia de gust veure la platja abans d’entrar a la floristeria, de manera que vaig fer una volta pel passeig marítim. La platja havia estat sempre la meva segona llar. Tota la vida havia sentit com colpejaven les onades contra les roques de Melia.

Si tancava els ulls, no podia recordar cap moment de la meva infantesa en què no estigués a la vora del mar. Arran de l’aigua vaig aprendre pràcticament a caminar, a la sorra em vaig endur els meus primers llibres, que acabaven sempre perduts, i allà vaig fer les primeres passes mentre la Irene em feia fotografies amb una vella càmera rescatada de les golfes de l’avi.

Per a l’avi Climent, la natura, igual que casa nostra, estava formada de màgia. Acostumava a dir que les estrelles i el mar eren el reflex d’alguna cosa divina i meravellosa. A causa de la seva insistència, de petita m’agradava pensar que l’avi era una mena de mag disfressat d’ancià, ja que, des de la mort de l’àvia, cada nit el veia despert, deixant passar les hores a l’hivernacle. A mesura que vaig créixer vaig descobrir que l’avi tan sols era un apassionat de les flors i que, a les nits, per matar les hores d’insomni, es dedicava a cuidar les seves plantes. De vegades els parlava i pel nostre aniversari ens regalava a la meva germana i a mi un ram de flors amb un missatge ocult entre les tiges. Eren missatges com ara «Estimada petita, que no t’importi el que diguin de tu, ets meravellosa». O bé: «Aquest any les teves notes han millorat molt. Enhorabona!». Quan la Irene va fer catorze anys estava embarassada de quatre mesos d’en Tadeu i l’avi no li va escriure una nota, sinó una carta. Va ser tan emotiva que tots tres vam acabar plorant, abraçats a la platja, a la vora del mar, mentre admiràvem la posta de sol.

El matí que vaig anar a fer un tomb pel passeig marítim els pensaments m’anaven amunt i avall i em deixaven el cap com un timbal. Vaig recordar que, per primera vegada des de feia setmanes, la nit anterior no havia tingut aquells somnis tan pertorbadors.

Quan vaig arribar a la porta de la floristeria, la meva cap, la senyora Carme, em va treure de les meves reflexions.

–Bon dia, Gal·la! Com has dormit avui?

Per a la senyora Carme dormir bé era imprescindible. Era de l’opinió que l’elixir de la joventut no es trobava a les cremes antiarrugues ni als productes que venien a la tele, sinó en el fet de dormir religiosament vuit hores cada dia.

–Una mica millor, gràcies.

El matí va passar volant. Com que s’acostava l’equinocci de tardor, teníem molts encàrrecs. Dàlies, peònies, margarides i roses adornarien les taules del poble, els balcons, els cabells de les dones i les jaquetes dels homes. Feia dos anys que treballava a la floristeria, i m’agradava. Era un lloc espiritual, ple de pau, deixant de banda quan la senyora Carme es posava nerviosa amb el noi dels paquets perquè sempre arribava tard. Un dels clients més fidels era l’avi, i, de vegades, quan ja estàvem a punt de tancar, en Climent arribava i, amb les persianes a mig abaixar, preníem el te tots tres junts, envoltats d’aquell paradís de flors.

Acabat el torn del matí, em dirigia a casa i, al passeig marítim, em va semblar veure en Nèstor assegut en un tamboret. El temps no m’havia fet oblidar la seva silueta. Diverses carpetes i fulls de paper escampats per terra l’envoltaven mentre ell dibuixava una noia rossa que posava davant seu. Per una estranya raó, vaig esperar que acabés el dibuix per acostar-m’hi.

–Quan la Irene em va dir que els havies fet un retrat a l’avi i a en Tadeu, no m’imaginava que et trobaria així… –vaig començar.

En Nèstor no va dir res. Es va limitar a arreplegar el material d’una revolada mentre mirava a banda i banda furtivament. Semblava nerviós. Un cop ho va tenir tot endreçat, em va agafar del braç i vam abandonar el carrer principal i ens vam endinsar en un carreró.

–Si el meu pare s’assabenta del que estic fent, ja puc començar a fer les maletes per fugir a l’altra punta del món.

–No ho saben? Quant de temps fa que dibuixes?

–Quan els pares ens van asseure a l’Adrià, a l’Hèctor i a mi a la taula per anunciar-nos que tornaríem a Melia, la idea va començar a bullir-me al cap. Suposo que recordes que sempre he volgut ser artista. Des que vam arribar fa tot just una setmana he estat retratant els habitants del poble.

No vaig respondre. Em vaig limitar a fer que sí amb el cap lentament.

–El meu pare fa temps que pensa que he madurat i que he descartat definitivament la idea de dedicar-me a l’art. Creu que a partir d’ara aniré pel bon camí i seguiré els seus passos d’empresari. No hi ha res que detesti més que pensar que pugui ser així. Sé que és qüestió de temps que el meu pare se n’assabenti. Però, de moment, vull gaudir-ho.

–No hauria de ser l’Hèctor qui heretés la direcció de l’empresa? És el gran.

–L’Hèctor ni tan sols sap sumar dos més dos. A més, amb l’assumpte del seu compromís amb l’Íngrid, la seva xicota sueca exuberant, a la família no es parla de res més.

La conversa havia sorgit entre nosaltres d’una manera tan fluïda com el cabal d’un riu. Una punxada de nostàlgia em va recórrer el cos. Tenia la sensació que el temps no havia passat i que entre nosaltres no hi havia hagut mai barreres. Vaig fer callar la veueta interior que demanava obrir-se pas.

–Hem arribat a casa meva. Sort, Nèstor.

Ell em va somriure amb els llavis serrats i va fer un gest amb el cap. Després va saludar la Irene, que, xafardera com era, ens espiava des de la finestra. Quan va desaparèixer de la meva vista, em vaig adonar que tota l’estona havia estat aguantant la respiració i, per fi, vaig deixar anar l’aire dels pulmons.

Vaig entrar a casa i, esgotada, vaig decidir ignorar la metralleta de preguntes de la meva germana. Vaig pujar les escales, em vaig treure les sabates i em vaig estirar al llit amb l’esperança que l’endemà fos millor.

A en Simó:

L’estiu s’ha acabat de manera oficial. Els nens han deixat de jugar tot el dia a la platja i els vells passen menys temps asseguts als bancs del parc. Se sent la gent que es lamenta per l’arribada de la tardor, però jo no puc estar més emocionada. Bé, ja saps que des que vas marxar no m’emociono fàcilment amb gaires coses. De fet, aquest últim any m’he limitat a admirar des de la distància totes les coses bones que m’han passat i a agrair que hagin succeït. Però jo no he perseguit res, no he pres la iniciativa. Sé que no t’agradarà saber això, perquè et vaig prometre que lluitaria pels meus somnis. És possible que no sàpigues que el darrer mes de juny vaig abandonar el primer curs de Medicina. Des que va néixer en Tadeu creia que volia ser pediatra, però m’he adonat que la sanitat no està feta per a mi. Només sé que m’agrada escriure, informar, transmetre. Tanmateix, em sento perduda i ignoro encara a què vull dedicar la meva vida. És difícil trobar el teu lloc al món. Però vaig prometre que em trobaria a mi mateixa i penso fer-ho. Costi el que costi.

M’imagino que deus voler que t’expliqui coses de l’Acàcia. Aquest estiu l’he vista de lluny un parell de vegades en els còctels que organitza la gent de pasta del poble. Està guapa, tan morena i alta. Estava envoltada de gent que admirava tot el que li sortia de la boca. Vaig estar a put d’acostar-m’hi, però ja saps que sento punxades de culpabilitat cada vegada que es tracta d’ella. En comptes de dir-li res, me’n vaig anar a la platja. Recordes el nostre penya-segat? Ara algú s’ha dedicat a pintar flors a les roques i ha quedat preciós. A les nits, des d’allà dalt, es veu l’Ossa Major.

Et deixo, que en Tadeu està una mica refredat i li haig de fer de cangur.

Gal·la

Capítol tres LA CREU DEL SUD

Un matí de pluja vaig trobar la Irene teixint a la butaca de l’avi. La meva germana solia dir que allò la relaxava, però a mi m’empipava que ho fes. Mentrestant, en Tadeu i el Quil·les estaven asseguts a terra, al porxo. El meu nebot s’entretenia oferint raïm al gos, que se’l cruspia tot amb ànsia.

No parava de ploure, i semblava el moment ideal perquè el cel descarregués la seva ràbia amb una bateria de trons. M’encantava ajeure’m al sofà i passar l’estona en silenci, envoltada de la meva família. Vaig sortir al porxo i vaig abraçar en Tadeu per l’esquena. El seu caparró ple de rinxols es va girar cap a mi, fent uns ulls com unes taronges.

–Què feu? –li vaig demanar.

El ulls se li van il·luminar.

–No ho expliquis a la mama, però… –Es va treure un objecte rodó, daurat, dels pantalons. Semblava fràgil.

El vaig sostenir entre els dits i vaig veure que es tractava d’una brúixola d’estrelles. Feia segles era bastant habitual trobar-les a les cases de Melia, ja que tenien múltiples propietats, però amb el temps havien desaparegut. Valien una fortuna.

–D’on l’has treta, Tadeu?

El meu nebot va mirar a terra i va somriure.

–M’ho ha regalat l’ànima de la casa.

–Qui?

–L’ànima de la casa. Així és com vol que l’anomeni.

Aleshores va arribar l’avi amb la compra i ens va demanar a la Irene i a mi que l’ajudéssim. Vaig veure que portava un test amb uns geranis preciosos. Els que més agradaven a l’àvia. Els vaig assenyalar amb una mirada interrogadora.

–Com que ja no puc anar tant al cementiri, perquè ja saps que darrerament les cames no em funcionen gaire bé i el cementiri està lluny, he decidit que podríem recordar-la posant a la sala d’estar un gerro amb les seves flors favorites.

–Una bona pensada, avi! –Vaig somriure.

L’àvia feia deu anys que ens havia abandonat. Era una dona senzilla, humil i modesta, però que no dubtava a posar ordre si calia. De vegades em semblava sentir la seva veu entre els arbres i percebre’n l’aroma en el vent. Per desgràcia, amb el pas del temps, la meva memòria havia començat a esborrar el record i només conservava extractes solts del que ella havia significat per a mi.

–Saps què, Gal·la? Ara et diré una cosa que t’encantarà: t’he aconseguit un lloc a la redacció de La Gaseta de Melia –va anunciar l’avi durant el dinar–. Aquest matí m’he passat per la floristeria i la senyora Carme m’ha dit que estaves ensopida i no t’animaves amb res. Jo també ho he notat. El que va passar amb el teu amic va ser molt dur. Ho sabem. Després de deixar la universitat no m’agrada veure’t així de perduda. A més, ja saps que aquest any la Carme es jubilarà i necessitaràs buscar una altra feina. A La Gaseta podries començar.

El sol fet que l’avi esmentés en Simó em comprimia el pit. Tanmateix, vaig contestar:

–Però… per què al diari local? Mai de la vida he escrit cap article.

–Sembla que aquest mes de setembre anunciaran un concurs. Es tracta d’escriure un article sobre el poble o alguna cosa així. El premi consisteix en una beca per al primer any d’universitat. No et sembla que hauries de començar a pensar què vols fer el pròxim curs?

L’avi tenia raó, però no sé per què continuava esperant que les respostes em caiguessin del cel com si fossin meteorits. Tal com havia explicat a en Simó a la carta, en els darrers mesos no havia pres cap iniciativa. No obstant això, m’agradava escriure. N’hi hauria prou per formar part de l’equip de redacció del diari? No n’estava segura.

–No et veig gaire convençuda, filla. Però tant me fa, hi aniràs de totes maneres –va dir l’avi abans de xarrupar la sopa–. No acceptaré un no per resposta. La teva germana i jo no et volem veure més per casa com si fossis una ànima en pena.

Els vaig mirar fixament. Potser sí que havia arribat el moment d’acceptar un canvi.

M’havia aferrat al meu dolor i havia deixat de banda tota la resta. Estava convençuda que en Simó no ho hauria volgut de cap manera. És més, m’hauria arrossegat a la fi del món si amb això hagués aconseguit veure’m millor. Li ho devia.

–Quan començo?

Divendres era el dia en què l’avi m’havia d’acompanyar a la redacció del diari. La senyora Carme em va donar el dia lliure en saber la notícia.

–M’havia d’assegurar que vindries de debò –es va excusar l’avi a la porta de l’edifici.

El bloc era molt antic i veure’l em va fer pensar en els hipòcrites actes que els adinerats del poble organitzaven «en benefici de la comunitat», però que havien de convertir-los en protagonistes d’un diari de més repercussió. Sortir a La Gaseta de Melia els devia semblar una deshonra. Aparentment, els diners no es destinaven mai a remodelar antigues institucions com el diari local.

–La Violeta, la cap de redacció, ja t’ho explicarà millor, però el diari no va gaire bé de diners ni tampoc gaire sobrat d’idees. Esperen que siguis una cosa així com… una mica d’aire fresc.

Em vaig posar tensa. No m’agradava la idea que l’esperança de salvació del diari estigués a les meves mans. I si no era prou bona? Què caram s’havien pres aquells periodistes per confiar-me una cosa com aquella?

–Tot anirà bé. Me’n torno a casa. Esperaré impacient l’hora de plegar perquè m’expliquis coses. Seré a l’hivernacle cuidant les plantes. –L’avi es va acomiadar fent-me un copet afectuós a l’espatlla.

Vaig agafar aire i vaig entrar.

El vestíbul no li feia justícia a la façana. Una cúpula presidia el sostre, decorada amb cristalls de colors que, gràcies als rajos de sol, feien que l’espai s’omplís d’arcs de Sant Martí.

Una taula enorme i allargada enmig de l’estança servia de recepció. Tant a la dreta com a l’esquerra hi havia unes antigues escales de pedra que conduïen a dues ales diferents de l’edifici. El noi i la dona que hi havia asseguts a la recepció em van mirar de dalt a baix. Però la dona no em va deixar ni obrir la boca perquè, només veure’m, va exclamar:

–Oh! Tu deus ser la Gal·la de Grago! La Violeta t’espera al seu despatx. Primera planta, segona porta a l’esquerra.

Li vaig donar les gràcies i vaig enfilar les escales. Al capdamunt, em vaig trobar la Violeta, que em va acompanyar a la sala de redacció.

La Violeta era una dona molt enèrgica. Moltíssim. D’aquelles persones que, mentre parlen amb tu, pots observar com els passen milers de coses pel cap al mateix temps que pensen en totes les feines que han de fer. No estava gaire segura de fins a quin punt havia parat atenció a tot el que li havia dit ni si havia observat als meus ulls la por que sentia només de pensar que treballaria a la redacció. Senzillament va fer que sí amb el cap i va dir de manera totalment sincera:

–Mira, Gal·la, La Gaseta no passa per un bon moment. L’Ajuntament no ens dona tota l’ajuda econòmica que necessitem. Així que hem d’aconseguir girar la truita. Per això hem decidit organitzar el concurs que et va comentar el teu avi, que sortirà convocat la setmana vinent. Tu escriuràs l’article per anunciar-lo. Tenim l’esperança que amb aquesta convocatòria els ciutadans s’involucrin més en La Gaseta. Ets una veu nova, amb un punt de frescor juvenil que podria arribar a captar un públic de la teva edat, que, per desgràcia, és els que menys llegeix. Així que, com que no m’agrada perdre el temps, allà a la dreta tens la màquina del cafè i aquí mateix el teu ordinador. D’aquí a uns quants minuts arribaran els teus companys del descans. Jo me’n vaig al meu despatx. Si necessites res, truca a la porta tres cops abans d’entrar. No hi ha res que em molesti més que obrin la porta del despatx sense avisar.

---

I em va deixar sola. Com que no sabia què fer, vaig decidir fer-me un cafè. Era al costat de la màquina quan va arribar tot l’equip de la redacció. Es van presentar com a Díaz, Lluna i Enric. El primer tenia vora trenta anys i era l’encarregat de la secció de curiositats de la regió, de la de gastronomia i, de tant en tant, de l’horòscop. Era incapaç d’imaginar-me aquell tros d’home aconsellant sobre l’amor basant-se en els astres. La Lluna era una dona d’uns cinquanta anys, pèl-roja i molt amable, que s’encarregava del temps, i l’Enric era un paio d’uns quaranta llargs, calb i amb ulleres, encantat amb la secció al seu càrrec, que era el consultori. Em vaig imaginar que devia ser un xafarder de mena perquè li agradés tant aconsellar els habitants de Melia. Entre tots s’ocupaven d’escriure les notícies d’actualitat.

Em van explicar que havien decidit crear una secció nova per a mi, però que hauria d’escollir jo mateixa l’assumpte que hi voldria tractar. Havia de pensar alguna cosa interessant. La meva sospita era que la Violeta havia decidit contractar-me per captar l’atenció del jovent, encara que jo començava a pensar que potser s’havia equivocat de totes totes. Jo no era precisament la persona més sociable del món. Però, com que li havia promès a en Simó que ho intentaria, no estava disposada a complaure la veueta interior que intentava treure a la llum totes les meves inseguretats. «Què hi pots perdre?», m’hauria dit ell.

Quan vaig acabar la jornada laboral entre papers, soroll d’impressora i nervis, vaig decidir acostar-me al passeig marítim i hi vaig veure el tamboret d’en Nèstor buit. Vaig buscar-ne l’amo amb la mirada i el vaig veure just en el moment que sortia d’un bar amb una ampolla d’aigua a la mà.

–Que em buscaves?

–Encara no t’han descobert?

–El meu pare s’ensuma alguna cosa perquè em veu poc per casa, i a Suècia passava els dies tancat a la meva habitació, convertit en el membre poc social de la família, el més esquerp.

No m’esperava aquella confidència. Em vaig escurar el coll, incòmoda, i vaig canviar de tema.

–Saps que en Tadeu s’ha trobat una brúixola d’estrelles?

–Valen una pasterada! Com l’ha aconseguida?

–Diu que… com s’ho va fer anar? Ah, sí, diu que l’«ànima de la casa» la hi va regalar. Vaig intentar que m’ho expliqués una mica més, però llavors va arribar l’avi i sospito que en Tadeu té por que, si ho explico a l’avi o a la Irene, li treguin la joguina.

–De petit, somiava tenir-ne una. Fins i tot, un any, per a l’equinocci de tardor, el meu desig va ser que me la regalessin. Evidentment, ni amb tots els diners de la meva família hauria pogut tenir-ne una.

En aquell moment vaig recordar que durant l’esmorzar en Tadeu m’havia demanat que convidés en Nèstor a la seva festa d’aniversari del diumenge. Pel que semblava, havien connectat prou bé.

–Potser et semblarà una ximpleria, i el més segur és que ja tinguis plans, però… demà a la tarda celebrarem el setè aniversari del meu nebot i m’ha demanat que t’hi convidi. –Per què em feia tanta vergonya dir-li-ho?

En Nèstor va semblar que s’alegrava i em va dedicar un somriure ampli i sincer. El cor em va fer un tomb. Em vaig escurar la gola lleument per fer callar la meva veueta interior.

–Hi aniré amb molt de gust. Aquesta setmana m’he adonat que realment no tinc plans, perquè amb prou feines conec ningú aquí al poble. Bé, tret de l’Acàcia i de tu.

Una mica incòmoda, em vaig acomiadar d’en Nèstor després de donar-li una excusa. La conversa amb ell em va deixar més pensativa de l’habitual. Em vaig adonar de com de sola m’havia quedat el darrer any, des de la discussió que vaig tenir amb l’Acàcia la nit de la pèrdua d’en Simó. Tenia la meva família, però no podia comptar amb ningú que tingués més o menys la meva edat. L’Acàcia havia fet amics nous i el record d’en Simó m’havia perseguit durant l’últim any. A cada cantonada em semblava que el veia, muntat a la bicicleta o bé carregat amb la bossa per anar a classe de ball.

El seu record de vegades em semblava tan real que fins i tot el sentia cantar i el veia ballant al jardí de casa meva. Podia escoltar els sermons que em feia, els seus consells, i sentir les seves abraçades amb olor a massa desodorant. Havíem sigut inseparables. Més endavant va arribar l’Acàcia i, encara que sempre anàvem tots tres junts a tot arreu, mai no vam deixar de ser «en Simó i jo». Jo li vaig agafar la mà a l’hospital quan es va trencar la cama per primera vegada, jo el vaig animar a ignorar els nois de l’institut i el vaig estimular a començar a estudiar ballet, si això era el que volia, el vaig consolar quan el primer noi li va trencar el cor. Tanmateix, no hi vaig ser en el pitjor moment de la seva vida…, que seria, a més, l’últim. Pensar en el Simó em regirava l’estómac i, per tal de fer callar les veus de la consciència, me’n vaig anar a la platja. Per sort, era un setembre càlid i els dies encara eren força llargs.

A en Simó:

He començat a treballar al diari local. Està bé. Continuo pensant que han dipositat massa confiança en mi, però et vaig prometre que faria alguna cosa de profit amb el temps i aquest pot ser un bon inici. No m’aniria gens malament guanyar els diners del concurs. Potser escriuré alguna cosa. D’altra banda, darrerament en Nèstor sempre és a prop, amagat entre les ombres. Està present constantment a la meva família, perquè en Tadeu no para de parlar d’ell ni un segon. Però també el veig al passeig marítim i sobretot en els meus records. Creus que li hauria de demanar explicacions o simplement deixar-ho córrer? Per què estic plantejant-me tot això? On és la Gal·la dura com l’acer?

S’ha fet tard i començo a dir bajanades. Això sí, em fa molta il·lusió l’aniversari d’en Tadeu. No em puc creure que faci set anys! Encara recordo el moment en què el vaig veure per primer cop. Pensar en en Tadeu em fa venir al cap que encara he d’esbrinar per què un marrec com ell té una brúixola d’estrelles i què pretén fer-ne.

Em criden. T’he de deixar. He de fer el sopar. Avui hi ha sopa amb verdures. Te’n recordes, de quan l’avi t’obligava a menjar verdura i et deia que, si només menjaves hamburgueses, no series mai un bon ballarí?

Gal·la

PD: La Violeta, la del diari, porta un tatuatge preciós de la Creu del Sud. Al clatell. He pensat que t’agradaria saber-ho.

Capítol quatre CASSIOPEA

Un dilluns a la tarda, l’avi em va trucar a la floristeria per avisar-me que el meu oncle Tristany viuria amb nosaltres de manera indefinida. Tot d’una, en poques setmanes, la vida se’m regirava dràsticament. S’esperava de mi que l’acceptés. No estava segura de si podria encaixar-ho tan de pressa.

–No crec que sigui per gaire temps. Suposo que fins que el negoci rutlli bé i tingui una mica més clara la seva vida –va aclarir l’avi a l’altra banda de línia.

–Avi, no he vist l’oncle Tristany des que tenia l’edat d’en Tadeu, pràcticament. Creus que ens avindrem?

En Tristany era el germà petit de la meva mare. Pel que en sabia, havia viscut en diversos països del món com un gran empresari. Cada Nadal trucava a l’avi durant cinc minuts i per l’aniversari d’en Tadeu enviava un xec perquè la Irene el gastés en alguna cosa que el nen necessités. Jo no l’apreciava gaire, la veritat. Em semblava un home molt despreocupat de la seva família en un moment personal en què la família ho era tot per a mi. Sobretot en aquella època. Malgrat això, era conscient que el pare i la mare, a causa de la seva professió, tampoc no es preocupaven gaire per nosaltres. Cada dos mesos s’agafaven un descans de les feines respectives i venien a veure’ns. Amb l’avi mai no ens faltava de res.

La Irene, en Tadeu i jo vivíem amb l’avi perquè, quan érem adolescents, ens vam adonar que viure amb els nostres pares era insostenible. Passaven dies sencers a les ambaixades com a diplomàtics. La Irene i jo havíem viscut pràcticament soles durant llargs períodes en un apartament als afores de Melia. Ja en aquella època jo necessitava el mar. Anar a viure amb l’avi havia estat una de les millors decisions. Ni tan sols guardàvem rancúnia als nostres pares. L’avi sempre hi era, i enteníem que els pares fessin una vida al marge de nosaltres.

En aquell temps m’agradava la meva zona de confort. En Nèstor havia retornat a la meva vida i, d’alguna manera, me l’havia destarotada. Si a això hi afegíem l’arribada per sorpresa d’en Tristany, es podria dir que a partir d’aquell moment hauria de ser més flexible. Si no ho feia així, ho passaria malament. I no sabia si era capaç de patir encara més.

–Sigues raonable, Gal·la. No podem deixar-lo al carrer. La seva empresa està en números vermells.

–Vols dir que a en Tristany no li queda res?

–Res de res, em temo. La Irene l’anirà a recollir avui a l’aeroport. Quan arribis de la feina, ja serà aquí. Sigues amable amb ell, t’ho demano per favor.

Vaig penjar i vaig sospirar. Tot d’una, necessitava reflexionar sobre tot plegat. La vida era totalment capriciosa i imprevisible. Anys enrere, en Tristany havia estat una mena de déu dels negocis i de la música, i si aleshores ens haguéssim comparat amb la seva vida, nosaltres hauríem sigut una constel·lació insignificant al firmament. Ara venia a demanar-nos ajuda. No volia ni imaginar com de dolorós que devia ser això per al seu orgull. Amb aquest pensament al cap, me’n vaig compadir.

Quan vaig arribar a casa a l’hora de sopar em vaig trobar en Tristany al porxo fumant. Em va saludar amb un tímid moviment del cap. Semblava als núvols. El temps no havia passat per a ell: continuava sent guapot, alt i fort, però amb la diferència que tenia unes marcades bosses als ulls i que els cabells, abans negres, ara eren completament grisos. Devia rondar la cinquantena, potser cinquanta i pocs. Vaig seure al seu costat i vam mirar junts el mar, que bramava en la distància. La situació no podia ser més insòlita.

–Amb prou feines et conec, Gal·la. L’última vegada que et vaig veure eres una nena nerviosa i inquieta. Tinc la impressió que a alguns de nosaltres la vida ens té reservats uns cops baixos que fan que canviem de manera irremeiable.

El vaig mirar estranyada. Què podia saber de mi? Què li deurien haver explicat?

–M’imagino què deus estar pensant. La Irene m’ha resumit per sobre les vostres vides en el trajecte des de l’aeroport. No t’enfadis amb ella. Només volia que fóssim una mica menys estranys.

–No crec que puguem canviar això tan fàcilment. –Em vaig aixecar i vaig decidir anar-me’n a dormir sense sopar.

Cassiopea.