Reinventar-se

La teva segona oportunitat

 

 

 

Mario Alonso Puig

Traducció d’Albert Figueras i Mònica Figueres

Títol original: Reinventarse. Tu segunda oportunidad

Originalment publicat en castellà el 2010, per Plataforma Editorial

Primera edició en aquesta col·lecció: març de 2011

Segona edició: abril de 2011

© Mario Alonso Puig, 2010

© de la present edició: Plataforma Editorial, 2010

© de la traducció: Albert Figueras i Mònica Figueres, 2011

Plataforma Editorial

c/ Muntaner, 231, 4-1B – 08021 Barcelona

Tel.: (+34) 93 494 79 99 – Fax: (+34) 93 419 23 14

info@plataformaeditorial.com

www.plataformaeditorial.com

Disseny de la coberta:

Utopikka

www.utopikka.com

El paper que s’ha utilitzat per imprimir aquest llibre prové d’explotacions forestals controlades, on es respecten els valors ecològics, socials i de desenvolupament sostenible del bosc.

Dipòsit Legal:  B. 27.698-2012

ISBN DIGITAL:  978-84-15577-88-1

 

 

 

 

A la meva dona, Isabela, i als meus tres fills, Mario, Joaquín i Borja, pel fet de ser per a mi éssers preciosos que cada dia m’inspireu i m’ajudeu a ser una miqueta millor. Vosaltres sou els meus veritables mestres i la gran motivació que m’ajuda a superar la por a trencar els meus propis límits.

A la meva mare, María Celia, un ésser ple de bellesa, de coratge, de compromís i d’amor a la vida. Una inspiració constant i un exemple d’esperit de superació.

Al José María, Manuel, Juan Ignacio, Fernando i Alejandro, els meus cinc germans. Sempre sentiré una infinita gratitud per la immensa sort d’haver-vos trobat al meu camí.

A la memòria del meu pare, que sempre serà present a la meva vida com algú que va buscar donar-me arrels per a créixer i ales per a volar.

A la memòria de Joaquín, una persona que mai no oblidaré.

 

 

 

 

 

«En la nostra ingenuïtat hem oblidat
 que a sota del nostre món de raó, n’hi ha un altre de soterrat.»

Carl Gustav Jung

Contingut

Portadella

Crèdits

Dedicatòria

Cita

 

Introducció

1. Reinventar-se

2. La mirada interior

3. Dues consciències en un únic cap

4. El mapa del tresor

5. Tot dibuixant el quadre més valuós

6. El llegat més bonic

7. Tot saltant el precipici

8. Les portes de la percepció

9. Preguntes que curen i preguntes que posen malalt

10. Les paraules creen realitats

11. Espera victòria i obtindràs victòria

12. La manxa de la vida

13. El cervell cel·lular

14. Aprendre a perdonar-se

15. Les lliçons necessàries

16. De l’obscuritat a la llum

17. La tornada a casa

18. La nit fosca de l’ànima

19. Una vida nova

Agraïments

L'opinió del lector

Altres títols de la col·lecció

El que mou la meva vida

Introducció

 

A la vida, tots ens enfrontem a problemes i obstacles davant dels quals sovint ens quedem paralitzats. És com si ens envaís una convicció profunda que el problema és insoluble o, senzillament, que no tenim el talent o la capacitat necessaris per a trobar-hi una solució.

Moltes persones no saben què fer quan la seva relació amb un altre ésser humà no és com els agradaria que fos. Unes altres voldrien atrevir-se més a la vida, ser més decidides, aprendre un esport nou, un idioma estranger o, simplement, entendre millor com funciona un ordinador. Hi ha éssers humans que aspiren a sentir-se una mica més valuosos, a potenciar la seva autoestima, a que els altres els respectin. Finalment, després d’un seguit d’intents fallits, acaben resignant-se a la seva situació.

Actualment, també hi ha moltes persones que han experimentat una derrota rere l’altra, i se senten sense forces per a seguir endavant. Són persones que han fet tot el que ha estat a les seves mans per tirar endavant les seves empreses, les seves feines, les seves famílies i les seves vides, i senten que tant d’esforç no ha valgut la pena, que en el fons no ha servit de res. He escrit aquest llibre per a totes aquestes persones, perquè el seu patiment no m’és aliè.

He dedicat molts anys de la meva vida a tractar d’entendre la complexitat que hi ha a l’interior de cada ésser humà i les curioses reaccions que se’ns desencadenen quan ens hem d’enfrontar a aquestes situacions que considerem adverses. La meva recerca va partir d’una pregunta senzilla: Què és el que fa que, davant de certs reptes, la ment se’ns emboiri i ens costi de pensar amb claredat, al mateix temps que notem com ens envaeix l’angoixa, se’ns fa un nus a l’estómac i sentim com si alguna cosa ens robés tota la nostra energia?

 

«L’ansietat és un estat d’inquietud curiós perquè comencem a patir en el present per alguna cosa que ni tan sols sabem del cert si s’arribarà a manifestar en el futur.»

 

Davant dels canvis profunds que s’estan produint i de l’enorme incertesa en la qual vivim, els quadres d’ansietat no deixen d’augmentar a tot el món. La fórmula per a generar un estat d’ansietat és molt senzilla. N’hi ha prou d’imaginar-se que en el futur apareixeran un seguit de problemes i que nosaltres serem incapaços de resoldre’ls. L’ansietat és un estat d’inquietud curiós perquè comencem a patir en el present per alguna cosa que ni tan sols sabem del cert si s’arribarà a manifestar en el futur. El gran filòsof i matemàtic francès del segle XVII René Descartes va escriure una carta al final de la seva vida en la qual cridava l’atenció un comentari singular: «La meva vida ha estat plena de desgràcies, moltes de les quals mai no han passat».

 

«Si volem augmentar la nostra capacitat per a resoldre problemes […], cal que aprenguem com transcendir els límits que la nostra ment ens està imposant.»

 

Hem de veure allò que és ocult en les profunditats de la nostra ment, perquè aleshores comprendrem, amb molta més solidesa, d’on vénen les nostres veritables limitacions. L’explicació al que ens passa no la trobarem bo i donant voltes i més voltes als nostres caps atordits, sinó cercant en un indret del tot diferent. Tal com deia Albert Einstein, «cap problema important no pot resoldre’s des del mateix nivell de pensament que va generar-lo».

Si la ment té tanta capacitat per a fer niar la preocupació en nosaltres, com hem de ser capaços de resoldre aquesta situació tot fent servir el mateix instrument que ha creat el problema? Si volem augmentar la nostra capacitat de resoldre problemes i desitgem potenciar la nostra competència a l’hora de descobrir oportunitats, cal que aprenguem com transcendir els límits que la nostra ment ens està imposant.

En aquest llibre, ens dedicarem a exposar molts dels aspectes menys coneguts i més importants del funcionament de la ment humana. Tinc l’enorme il·lusió i la total confiança que quan comprenguem per què actuem com ho fem, podrem començar a dissenyar noves estratègies que ens permetin assolir el que fins ara ens semblava inabastable.

Els models de formació en general valoren moltíssim l’erudició i, en realitat, és el que qualifiquen. Això no obstant, ni qualifiquen ni mesuren la capacitat d’escoltar, l’empatia, l’autodomini, la saviesa, el lideratge, el coratge, la compassió o altres virtuts que, finalment, acaben marcant l’èxit a la vida.

Aquest llibre és un viatge cap a l’interior, perquè alguns dels recursos que més necessitem per a fer front als reptes que la vida ens presenta només els trobarem a dins nostre.

El canvi personal no és pas qüestió de coneixements ni d’erudició, sinó de motivació, ja que només les persones que se senten veritablement motivades, faran l’esforç necessari per a fer aflorar allò que es manté ocult i inexplorat al seu interior.

Convido el lector a caminar plegats en aquest procés d’autodescobriment en el qual, de manera progressiva, anirem entenent que el que hi ha dins nostre és un espai sorprenent i màgic. Quan toquem una mica més la nostra veritable realitat, ens adonarem que una gran part de l’angoixa i del patiment que experimentem a la vida és optatiu, i que la nostra natura fonamental és font d’Energia, de Saviesa, de Serenor, d’Alegria, de Creativitat i d’Amor.

Mario Alonso Puig

Gener de 2010

1.

Reinventar-se

 

«No és l’espècie més forta
 la que sobreviu, ni la més intel·ligent,
 sinó la que respon millor al canvi.»

CHARLES DARWIN

 

 

Una de les coses més difícils de fer és mantenir una ment oberta a l’hora d’explorar alguns conceptes que desafien la nostra forma habitual de pensar. Tots sabem que el nostre cervell és capaç de percebre només una petita parcel·la del que suposa la realitat. Això no obstant, al moment d’actuar, tendim a fer-ho com si el que veiéssim fos l’únic que existís. Quantes vegades, per exemple, l’ull veritablement entrenat no és el que d’una ullada distingeix formes i colors, sinó el que descobreix allò que les persones senten i no diuen. Hi ha facetes de la realitat que, si arribéssim a veure-les, ens revelarien moltes coses que afegirien anys a les nostres vides i qualitat de vida als nostres anys. És lògic que ens preguntem el perquè d’aquesta situació estranya que ens porta a seguir cecs davant de les oportunitats que la vida ens ofereix.

Només comprenent una mica millor la interacció entre cervell i ment, podrem donar una explicació a per què el cervell no funciona amb el nivell d’eficiència que n’esperem. Amb freqüència sentim que només fem servir el 10% del nostre cervell. Això no té cap fonament científic, però, malgrat tot, d’alguna manera tots sabem, encara que sigui intuïtivament, que tenim recursos, fortaleses i talents a dins nostre que encara estan per descobrir.

El cervell és un òrgan tan complex que, tot i representar només un 2% del pes corporal, consumeix el 25% de la irrigació sanguínia. Processos com l’anàlisi, l’aprenentatge o el pensament creatiu requereixen una gran quantitat d’energia que arriba en forma de glucosa i d’oxigen a través de la sang. La missió més important del cervell és la d’ajudar-nos a sobreviure.

 

«El cervell és un òrgan tan complex que, tot i representar només un 2% del pes corporal, consumeix el 25% de la irrigació sanguínia.»

 

Fa més de dos milions d’anys, l’Homo habilis va sobreviure, mentre que els seus cosins, els parantrops, no van aconseguir-ho. El motiu no va ser cap altre que el fet que el primer va desenvolupar un cervell més gran i més eficient.

La tasca de sobreviure té molt a veure amb la capacitat de resoldre problemes, de prendre decisions, d’afrontar obstacles i d’aprendre dels errors. La nostra capacitat d’observació i d’anàlisi, combinada amb les facultats de la intel·ligència, la memòria, la imaginació i la creativitat, constitueix el substrat que necessitem per a fer front amb eficiència als desafiaments que la vida ens presenta. No obstant això, totes aquestes facultats i capacitats són de molt poca utilitat si, davant d’un repte, ens omplim d’ansietat o d’angoixa. Tant si ens agrada acceptar-ho com si no, una persona bloquejada emocionalment, està intel·lectualment anul·lada.

Les emocions que sentim, i que tenen tanta importància a l’hora de resoldre problemes, no sorgeixen del no-res, sinó que tenen una font de procedència molt clara i específica. Conèixer els orígens d’aquestes emocions és molt important si volem gestionar-les de manera adequada. Això té una rellevància especial quan ens trobem en situacions molt difícils, en les quals estem sotmesos a molta pressió i en les quals les nostres decisions poden tenir conseqüències importants.

Quan ens assalten emocions com la por o el desesper, es produeix un autèntic «segrest cerebral», i no importa com siguem d’intel·ligents; la nostra intel·ligència no brillarà per enlloc. El que fa insoluble la major part dels problemes, no és la seva dificultat, sinó la nostra sensació de petitesa en el moment d’enfrontar-nos-hi. Per aquest motiu, la veritable capacitat per a resoldre problemes d’una manera creativa passa per aconseguir que, quan ens aproximem a aquests problemes, el nostre cervell tingui el grau d’equilibri que és necessari tenir perquè funcioni de manera òptima i trobi una alternativa de solució eficient.

De la metal·lúrgia hem adoptat la paraula resiliència, que no és altra cosa que la resistència que ofereix un metall per a ser deformat. També hem adoptat d’aquesta mateixa ciència la paraula elasticitat, que és la capacitat d’aquest metall per a recuperar la seva forma original, quan la força que va deformar-lo ha desaparegut. L’acer, per exemple, ofereix una gran resiliència perquè costa molt deformar-lo i, al mateix temps, té una gran elasticitat per tornar a la seva forma inicial quan desapareix la força que hi actuava.

Hi ha persones que tenen una capacitat extraordinària de resistència davant de l’adversitat i que difícilment perden la serenitat. També acostumen a ser aquestes mateixes persones les que es recuperen abans, quan han patit un episodi dolorós a les seves vides.

Hem adoptat la paraula homeostasi de la medicina; es refereix al conjunt de mecanismes que mantenen certs paràmetres de l’organisme en unes xifres constants. Ens interessa conèixer com desenvolupar en nosaltres aquesta resiliència i aquesta elasticitat. Ens interessa saber com desenvolupar mecanismes per tal de mantenir la nostra homeostasi, el nostre estat d’equilibri quan les circumstàncies en les quals ens trobem siguin difícils i fins i tot adverses.

Per tal d’aconseguir aquesta competència, cal que ens endinsem als complexos ressorts de la ment humana per tal de descobrir com gestionar-la de la manera més adequada possible.

Tot i que no m’agrada gaire l’analogia entre cervell i ordinador, sí que ens podria ser molt útil a l’hora de comprendre algunes coses que tendeixen a ser una mica esmunyedisses. El nostre cervell s’assemblaria parcialment a un complexíssim ordinador capaç de fer els càlculs més sorprenents i trobar les solucions més innovadores. Això no obstant, igual com l’ordinador funciona d’acord amb un programa, un software, el nostre cervell també respon a un software que estaria situat al pla de la ment. Un ordinador magnífic amb un software mediocre genera resultats mediocres. Un cervell excepcional amb un software mental limitant, només produirà processos limitats.

 

«El software mental es fabrica fonamentalment mitjançant les experiències.»

 

El software mental es fabrica fonamentalment mitjançant les experiències. Aquestes experiències es converteixen en els punts de referència que decideixen la manera com el cervell ha d’operar en el futur. Imaginem-nos, per exemple, que algú hagués patit un seguit d’experiències molt negatives quan el seu cap a la feina era del sexe oposat. El resultat seria que si a aquesta mateixa persona li assignessin un cap també del sexe oposat a la seva nova feina, probablement començaria a experimentar un conjunt d’emocions molt poc agradables. Entre d’altres, potser podríem anomenar la frustració, el ressentiment o fins i tot la ira. Possiblement, el rendiment d’aquesta persona començaria a ser pobre, es distreuria fàcilment i cometria múltiples errades. Aquest seria un cas clar d’un cervell perfectament capaç, tornat incapaç per un software d’experiències que l’està limitant contínuament.

Una cosa similar podria passar amb un nen que hagi patit molt a l’hora d’aprendre alguna cosa nova. Sotmès a la necessitat d’un nou aprenentatge, el nen serà incapaç de mantenir l’atenció, de comprendre i de memoritzar.

Part de les experiències que hem acumulat al llarg de les nostres vides són essencials per a la supervivència i, per tant, estan molt bé allà on són. Això no obstant, altres experiències són, tal com hem vist, profundament limitants i impedeixen l’adaptació a entorns incerts i canviants. Precisament són aquestes experiències les que més ens interessa conèixer i comprendre perquè, quan les canviem, el nostre cervell també canvia i es fa més capaç.

El software, el programa d’un ordinador, si no és que conté alguna mena de virus informàtic, no pot fer malbé el hardware –és a dir, l’estructura física de l’ordinador–. Ara bé, el software mental, quan és disfuncional, sí que pot generar lesions a la part física –al hardware, al cervell–. Per això, si canviem un programa mental disfuncional per un que sigui funcional, sí que es produeix un impacte clar sobre l’estructura física del cervell humà.

 

«El software mental, quan és disfuncional, sí que pot generar lesions a la part física –al hardware, al cervell–.»

 

Que el cervell de l’adult és mal·leable, ja no ho discuteix gairebé ningú. Actualment sabem que, en canviar la manera de pensar, canviem els circuits cerebrals. També sabem que les persones ancorades en una mentalitat negativa, afavoreixen la mort neuronal, i que les que han decidit focalitzar-se en la part positiva, generen neurones noves a partir de cèl·lules mare cerebrals.

Els éssers humans, quan canviem els nostres programes mentals més limitants per uns altres que ho són menys, modifiquem físicament l’estructura del nostre cervell. Potser per això, Santiago Ramón y Cajal, el nostre primer premi Nobel de Medicina, l’any 1906 deia que qualsevol ésser humà pot ser, si s’ho proposa, escultor del seu propi cervell. És important que entenguem que Cajal no parlava metafòricament, sinó literalment. Això pot omplir-nos d’il·lusió a tots aquells que aspirem a fer créixer i evolucionar la nostra intel·ligència i la nostra capacitat d’aprenentatge, al mateix temps que ens deixa a les nostres mans una gran responsabilitat, la de descobrir què és el que hem de fer i com hem d’entrenar-nos per tal de reinventar-nos nosaltres mateixos.

 

Resum final

Si voleu reinventar-vos, focalitzeu-vos en allò que voleu i no en allò que us fa por.