reading

Nascut a Budapest el 1952 és escriptor, dramaturg, actor i escenògraf. Va estudiar història i filosofia a la universitat d’ELTE (Budapest). Conegut al seu país com un dels grans traductors literaris (Shakespeare, entre altres), també és un dels representants de la contracultura dels anys 70 a Hongria. Les seves obres teatrals i traduccions s’han representat als principals teatres. Ha escrit guions de pel·lícules, assaigs i tres novel·les.

Jordi Giné de Lasa va néixer a Barcelona. És llicenciat en filologia catalana i ha ensenyat llengua i literatura catalanes en universitats d’Hongria i França. Actualment treballa de professor de català en l’ensenyament secundari.

Imola Nikolett Szabó va néixer a Budapest (Hongria). Va estudiar filologia espanyola a la universitat d’ELTE (Budapest). Tots dos han traduït conjuntament obres de Sándor Márai, Szilárd Borbély i Péter Gárdos.

A l’Hongria comunista, en el moment àlgid de la Guerra Freda, el control de la població era possible per la feina dels serveis policials, però també d’alguns ciutadans: petits delators, agents, espies i col·laboradors que teixien una xarxa asfixiant i opressiva. András Forgách s’ha atrevit a novel·lar aquesta època sinistra i la vida malaguanyada d’aquests col·laboradors després de descobrir, amb horror, que durant molts anys la seva mare va ser-ho. El resultat, L’expedient de la meva mare, va crear una enorme polèmica a Hongria i va ser considerat immediatament un clàssic contemporani.

Barrejant ficció i realitat, Forgách construeix una novel·la polièdrica en què les cartes dels seus pares i els informes dels serveis secrets hongaresos donen el contrapunt a la veu de la mare, a qui ell va estimar amb devoció. «No vull jutjar la mare», diu Forgách. «Però hi ha moments en aquesta història que són vergonyants i dolorosos. Encara ploro per ella, que va passar informació sobre mi i els meus amics als serveis secrets.»

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

LA SENYORA PÁPAI

L’aniversari

La senyora Pápai va arribar puntual a la trobada. Els senyors es van presentar un quart d’hora tard. Li van demanar disculpes una vegada i una altra, humilment, i tot seguit la van felicitar amb un ram de flors en ocasió del seu seixantè aniversari. Tot això va passar a la plaça Batthyány. Els senyors continuaven desfent-se en excuses, però la senyora Pápai esventava a cops de mà, amb un gest impacient, totes les paraules supèrflues que li podien manifestar, els desarmava amb un somriure encantador i amb un accent inequívoc, amb una veu melodiosa, que no feia res més que intensificar la gràcia de l’enunciació del que anava a dir mentre nevisquejava (circumstància, d’altra banda, que l’informe es va descuidar de mencionar): «Que això sigui el problema més gran, senyors!». Per ser més exactes, digué «camarades», però perquè el nostre relat no perdi seriositat, quedem-nos l’expressió «senyors», que de totes maneres reflecteix amb més fidelitat els compliments galants dels homes que acompanyaven aquell magnífic ram de flors. Tot seguit, la petita companyia —conforme a previ acord— es va encaminar cap a la cafeteria-pastisseria que es trobava a la vora de la plaça, al costat o al darrere de l’església (una qüestió d’interpretació), la situació de la qual evocava els temps que precedien les grans inundacions perquè es tractava d’un soterrani. L’agradable sonoritat del riure de la senyora Pápai va fer que fins i tot les escumes grises del riu s’il·luminessin per un moment, i sí!, el mateix Hokusai hauria pogut sentir enveja en veure aquell espectacle meravellós que oferien els flocs de neu grandiosos en caure de biaix sobre l’aigua d’un gris argentat. Malgrat això, la dringadissa eixordadora del tramvia número 19, que s’havia posat en marxa al mateix moment i des de la terminal que es trobava darrere de la sortida de metro es dirigia cap al Pont de les Cadenes, va ofegar la rialla de la senyora Pápai.¹

La senyora Pápai no anava gaire elegant, no cridava l’atenció amb la seva gorra de punt, teixida amb fils gruixuts virolats, que li cobria el front. Tampoc no es podia considerar que el seu abric beix i folrat anés a l’última moda, ja que havia sortit de l’obrador de la Fàbrica de Roba Octubre Roig, FROR. Calçava unes sabates senzilles de taló baix i l’única joia que lluïa era l’esclat d’uns ulls bonics de color jaspi verd, tirant a gris i blau. Semblava com si deliberadament descuidés la imatge. «Això no té cap importància, senyors, bah!, l’aparença exterior, l’hàbit no fa el monjo!», hauria dit si li ho haguessin preguntat. D’altra banda, el fet que el seu aspecte no provoqués cap sensació aquesta vegada era d’allò més convenient. Els senyors no sabien per ella que avui era el seu aniversari, perquè la senyora Pápai posava especial èmfasi que la gent del seu entorn «no fes una muntanya d’un gra de sorra». No li agradaven les cerimònies, els festejos inútils. «Ai!, però si hi ha coses molt, però que molt més importants en aquest món, la gent pateix fam, els falten sabates, són delmats per malalties i guerres.» D’altra banda, era cert que una mica d’inseguretat envoltava el dia exacte de naixement de la senyora Pápai, encara que els tres senyors evidentment no podien tenir-ne constància. Es donava la casualitat que l’aniversari de la senyora Pápai de tant en tant queia en una famosa festa mòbil, de conformitat amb l’ordre de les coses, i la seva família, que almenys quan ella encara era petita observava les prescripcions de la religió amb rigor, segons el seu estat d’ànim, feia que la celebració de l’aniversari de la senyora Pápai coincidís amb aquesta festa, convertint-la així en una festa doble que podia durar dies, ja que, com és notori, la festa de les llums dura vuit dies. D’aquesta manera, els pares de tant en tant cedien a les seves bohèmies inclinacions i es desviaven de la prosaica data real del seu naixement (que, per cert, era el dia 3 de desembre), ja que l’arribada de la menuda els havia causat tanta alegria com la festa mateixa. Devia ser a conseqüència d’aquesta festivitat en constant moviment que la mare de la senyora Pápai, de caràcter apassionant, propensa al flirteig i de molt mala memòria, de tant en tant donés una data de naixement diferent a les diverses oficines colonials i locals, que abundaven per culpa de l’enutjosa doble administració, que no feia més que endurir innecessàriament la vida dels immigrants. El fet que la pregunta l’agafés desprevinguda i de sobte només recordés que el naixement de la seva filla coincidia amb la Hanukkà, va provocar que en diferents documents acabessin figurant dies pròxims, com l’1 de desembre, el 2 de desembre i el 3 de desembre —fins i tot en una ocasió el 6 de desembre!— i justifiquessin la «indiferència» o, més ben dit, l’aversió immesurable que la senyora Pápai sentia pel seu propi aniversari. El fet que, a més, fos una atea convençuda encara augmentava aquesta sensació. Si es fa impossible saber de debò el dia de naixement d’algú, aferrar-se a un dia concret sembla absurd. Però els tres senyors evidentment no podien saber res de tot aquest assumpte.

Més tard, la senyora Pápai va baixar per les costerudes escales que conduïen a la pastisseria Angelika amb la comitiva galant dels tres senyors (el tinent coronel de policia Miklós Beider, el transmissor, i el tinent primer de policia, el doctor József Dóra, el receptor, així com el tinent coronel de policia János Szakadáti, el cap d’aquesta subdivisió).² Tot això s’hauria convertit en una entrada solemne de prima donna d’opereta si no fos pel fet que dos d’ells, Dóra i Szakadáti, es van endarrerir una mica, discretament, seguint les oportunes regles de la conspiració. Però encara hi hauria més sorpreses. Es van asseure en un racó discret de la cafeteria després de competir entre ells per ajudar a treure l’abric a la senyora Pápai —a la fi, Miklós va resultar ser el més hàbil—, i en el moment que l’abric li va descobrir la figura, l’esguard dels tres homes s’entretenia a la pitrera i els malucs de la dona, que ja no era tan jove ni tampoc gaire alta, però que encara conservava la seva antiga bellesa. Els tres senyors no sabien res d’aquelles fotografies de platja, sobre tot d’aquelles preses a la llum del capvespre que tant li realçaven la silueta en la seva glòria absoluta, així com el magnífic perfil, la bellesa del qual es devia, en part, a les seves proporcions perfectes i, en part, a la joia de viure i a l’alegria incondicionals que el seu rostre irradiava. El fet que aquelles antigues i exòtiques fotografies d’escenes de platja haguessin estat preses en trobades conspiratives hauria galvanitzat sens dubte els tres senyors si n’haguessin tingut esment, però la conversa no girava al voltant de les cales que s’amagaven a l’ombra dels cedres del Líban, on homes i dones de les més diverses nacionalitats i religions es banyaven i flirtejaven, es feien fotografies amb asenets, salts d’aigua i la mar Mediterrània de fons, i debatien sobre els deures més urgents dels òrgans locals de base del Partit, mentre la guerra mundial anava devastant pel nord.

Doncs ara que tots quatre ja estaven asseguts al racó i després d’haver estudiat la carta de la pastisseria, els tres homes, tallant-se la paraula entre ells, van demanar un cafè. En canvi, la senyora Pápai, un te Earl Grey, que aleshores es considerava el súmmum del luxe, encara que renunciaria al pastís apel·lant a la seva cintura pleneta, per més que l’animés Miklós, entre ells l’home que tenia el rang més alt, amb la seva càlida veu de baríton. «El pastís de crema d’aquí és excel·lent, de primera categoria», li assegurava, «el meu net en menja dos d’una tirada, i ni parlem del de llavors de cascall...» («El flódni! És una cosa jueva, oi?», va interrompre amb indelicadesa el camarada Szakadáti, però tot seguit va emmudir perquè es va adonar de la mirada de desaprovació de Miklós i de József). Miklós, que dels tres era el que coneixia la senyora Pápai des de feia més temps, va insistir tant en l’excel·lència dels pastissos de la cafeteria Angelika, coneguda arreu del món, que després d’un llarg titubeig la senyora Pápai per fi es va deixar convèncer i va demanar una lionesa, i com a conseqüència, la guerra entre la forquilleta i la lionesa, que va deixar rastres de nata a la comissura dels llavis, i el fet que ella se la llepés esclafint una gran rialla, més tard donaren lloc a nombroses bromes picants per part dels senyors. Encara que als homes els hagués vingut de gust algun dolç, es feien càrrec de la conseqüència del cost de la trobada³ i, malgrat que l’agència els havia deixat les mans lliures per al que creguessin convenient, sabien bé que una mica de domini de si mateix mai no feia mal a llarg termini. Abans que arribés la lionesa, i enmig del silenci que sovint sobrevé en una companyia confidencial, quan tothom nota que després dels banals preliminars i de les frases generals ara toca anar al gra, de sobte József va sorprendre la senyora Pápai traient-se de la cartera unes bellíssimes estovalles amb brodats hongaresos tradicionals, i les hi va oferir. Això li va causar una gran alegria.⁴ Les estovalles estaven embolicades amb paper de seda i lligades amb vetes de color rosa. Els tres homes, Miklós, János i József, van tornar a desitjar-li un bon 60è aniversari, atès que, com ja hem esmentat, la transmissió-recepció es feia el dia en què la senyora Pápai complia seixanta anys.

La conversa, però, no evolucionava segons els plans previstos, i això deixava els tres senyors estupefactes. És cert, la part superior de la lionesa va caure de sobte sobre la taula de marbre i també li quedava una mica de crema dolça a la comissura dels llavis, sobre la qual József —en la seva funció de receptor i després de dubtar un moment— es va atrevir a cridar l’atenció a la camarada amb un somriure picardiós. No, la consternació la va causar la senyora Pápai. Després que li haguessin detallat les tasques força complexes que li encomanarien i que ella les hagués repetit⁵ amb exactitud com un alumne eminent, a més a més sense que n’hagués pres notes, demostrant posseir una excel·lent memòria, que, d’altra banda, ja s’havia manifestat en els informes previs, els quals es caracteritzaven per una gran abundància de detalls; i després que Miklós «hagués lliurat» la senyora Pápai a József (encara que en aquell moment no designessin l’operació amb aquesta paraula), i amb un gest de la mà hagués demanat el compte a la cambrera i amb l’altra s’hagués tret una gruixuda bitlletera, disposat a abonar-lo, tal com li corresponia per tenir el rang més alt entre tots els presents, en aquell precís moment, la senyora Pápai de sobte va prendre la paraula amb una cantarella estrident similar a la d’un muetzí. Això va provocar que els tres camarades paressin l’orella al següent comentari: «Crec que no valc [sic!] la pena que jo segueixi fent això, no hauria de seguir fent això». En notar com l’ambient es glaçava al voltant de la taula, la senyora Pápai va afegir una mica més fluixet, però amb la mateixa veu de falset estrident: «I no perquè no estigui d’acord amb els nostres objectius comuns, en absolut». Els tres senyors es van quedar quasi de pedra en sentir aquest canvi de to i Miklós va alçar l’índex dret per aturar la cambrera que arribava en aquell mateix moment a la taula amb un somriure solemne i anava a deixar davant d’ell el compte on figurava un import no gens mòdic. La primera intenció del tinent coronel va ser demanar a la cambrera que tornés més tard, però tot seguit va comprendre que la situació era delicada i amb un instint superb es va adonar que aquesta acció violaria les regles tàcites de la conspiració i no faria més que cridar l’atenció. Per sort, el petit i alegre grup no va provocar cap sensació a la pastisseria Angelika, que estava mig buida a primera hora de la tarda. Només hi havia alguns funcionaris que treballaven a prop i que acostumaven a passar-hi al migdia o després d’una llarga i fatigant jornada per prendre un cafè o una cervesa. També hi havia la quasi obligatòria parella d’enamorats que xiuxiuejaven en un racó i que només tenien ulls l’un per l’altre. Malgrat això, el camarada Beider, amb la intuïció d’un capitost, va xiular «després!» entre dents per indicar a la senyora Pápai que retirés immediatament la seva cavalleria del pont. No és cap secret que la senyora Pápai es va acoquinar davant la cara endurida de Miklós, la jovialitat de la qual es va fondre en un instant, i fins i tot li va semblar sentir com carrisquejava de dents, però al mateix temps, com a bona comunista, es va adonar a l’instant que ara li tocava guardar el més profund dels silencis, que el malestar amarg que la sufocava, que s’arremolinava dins seu des de feia molt de temps, des del 1975⁶ per ser més exactes, ara brollaria en va. Quan la cambrera per fi es va allunyar, Miklós va adreçar la mirada cap a la senyora Pápai, com també feien János i József. La contemplaven amb una mica de preocupació i anticipació. «Jo», va dir la senyora Pápai, «fins ara no sols he acomplert moltíssimes tasques d’allò més complicades al servei de la democràcia popular, deixant de banda els meus greus problemes personals. També més d’una vegada he fet algunes propostes concretes. I ni en els casos en què van respondre a les meves propostes amb un magnífic, gràcies, és meravellós, excel·lent, superb, yofi, doncs ni en aquells casos va passar res de res. I malgrat aquestes propostes tan lloades o potser precisament a causa d’elles, ja fa molt que no s’han posat en contacte amb mi, com si ni existís. Doncs per què hauria de considerar-la una feina important, si en els casos en què jo dic o proposo una cosa ningú no em pren en consideració, només fan veure que els interessa, però quan necessiten alguna cosa, volen que salti, apa! Jo, entre camarades, no penso que això sigui, com dir-ho?, propi de la camaraderia. En aquestes circumstàncies no trobo que la meva feina tingui cap sentit, i si persisteixo és perquè confio que aquest canvi li doni una nova empenta.» En sentir com es desfogava, els senyors van quedar bocabadats per un moment. Seien allà com tres escolars que acabaven de ser renyats. No estaven gens preparats per a res de semblant, perquè no era habitual que l’agent reclutat donés lliçons als seus oficials responsables, però Miklós, que era un gat vell, es va refer de seguida. «Estimada camarada senyora Pápai», va dir amb una diplomàcia assenyada, «darrerament ens ha sorgit moltíssima feina en altres camps, si vostè ha llegit les notícies amb deteniment es pot imaginar la quantitat de maldecaps que tenim, i en aquests temps és comprensible que prioritzem...» Però la senyora Pápai no es deixava convèncer amb tanta facilitat i li va tallar descaradament la paraula: «Em fan patir fent-me a llegir articles reaccionaris i repugnants, que no consonen gens amb jo, i sobretot perquè els hai de traduir mot per mot fins que se’m remira l’estóvac, però també perquè no domino l’hongarès i necessito una ajut que només repo del meu fill, que tampoc li puc robar sempre tant de temps i no voldria tampoc embolcallar-lo en aquest assumpte»; com més s’estenia i més vehement es posava la senyora Pápai, més abundaven en la seva parla uns errors gramaticals. encantadors. Podia canviar consonants o fer que els sufixos i les desinències prenguessin vida pròpia, cosa que, d’altra banda, als tres senyors els semblava d’allò més graciosa, i quan la senyora Pápai se’n va disculpar i els va confessar el martiri que li suposava redactar els informes que de nit havia d’escriure a mà, Miklós la va interrompre: «Aquests errors lingüístics, aquestes petites equivocacions fan que els seus informes siguin encara més autèntics. Li he de confessar, estimada senyora Pápai, que tenen un efecte quasi refrescant enmig d’una mar grisa de frases monòtones que inevitablement provoquen migranya. Em recordo com era de superb el seu primer informe, de fa sis anys, quan juntament amb el seu fill van anar a visitar la seva família, una narració extraordinària, tota una novel·leta quan explica com va tornar a buscar el seu equipatge al port de Jaffa,⁷ encara que no l’hagués redactat per a mi, el camarada Mercz va venir a veure’m al despatx expressament per llegir-me’l en veu alta i ja aleshores em va cridar l’atenció que fos una magnífica observadora i, és clar, no puc oblidar com n’era, de bufona, per exemple quan va escriure que “va demandar” tornar a pujar al vaixell a buscar l’equipatge, ho veu?, “va demandar” en comptes de “va demanar”, doncs jo gairebé vaig esclatar de riure, ho vaig trobar tan graciós...». Però la senyora Pápai va arrufar el front i el va tallar de nou en sec per prosseguir amb tota tranquil·litat: «Però jo, per més que em costi, acompleixo tots els seus encàrrecs, escric els informes, tradueixo els articles, i a més ho faig amb diligència, deixant-ho tot de banda, i llavors soc una bona camarada. Però si jo demano alguna cosa, aleshores només soc un ratolinet, l’últim juk que s’arrossega dins la pols». «Un juk?», va preguntar, desconcertat, el camarada Beider. «Un escarabat», va respondre la senyora Pápai amb menyspreu. «Ara voldrien que escurcés la meva estada. I encara que ho fes, com m’ho agrairien? Les meves advertències acaben a la paperera. Les meves idees no valen un rave.» El tinent coronel va llançar una mirada gairebé imperceptible al tinent Dóra, és a dir, el transmissor al receptor, com si volgués insinuar-li que havia arribat el moment de demostrar allà mateix la seva aptitud per a la tasca i que disposava de la sensibilitat psicològica que era necessària per tractar i per guiar degudament la senyora Pápai, que, d’altra banda, en aquell moment es va guanyar encara més l’admiració dels tres homes gràcies al fogós discurs que acabava de pronunciar. L’havia rejovenida.

«Estimada camarada senyora Pápai», va dir József amb una veu càlida, «la meva intenció és precisament això, i espero haver-ho demostrat de mil maneres en aquesta trobada: que la confiança entre nosaltres es restableixi. La confiança que resisteix als entrebancs que puguin sorgir pel camí. De fet, tenim un objectiu comú: lluitar per la justícia.» També va al·ludir amb discreció a les estovalles amb brodat folklòric que acabaven de regalar a la senyora Pápai, malgrat que fos evident que no l’havia pagat de la seva butxaca. Al capdavall, on estava escrit que era obligatori subornar l’anomenat col·laborador secret amb cap obsequi? Sens dubte, el camarada Dóra no sospitava que les estovalles aviat passarien a mans d’altri, que la senyora Pápai ja sabia a qui les regalaria, quin obsequi més meravellós serà quan vagi a veure la seva família a Tel-Aviv, en aquest viatge finançat pels seus caps, que malauradament, i la senyora Pápai n’era conscient, li havien fixat uns objectius que superaven amb escreix les seves possibilitats. Evidentment, ella faria tots els possibles i els impossibles, però era poc probable que aconseguís entrar al congrés sionista. I se n’alegrava en secret, perquè totes les seves cèl·lules protestaven contra el «deliri xovinista» que hauria d’escoltar. En canvi, podria passar uns quants dies amb els seus estimats parents, que estarien encantats amb les estovalles de brodat matyó. La senyora Pápai no es lligava emocionalment a cap objecte i se’n desfeia a la primera oportunitat que se li presentava, en cas contrari s’extraviaven ves a saber on, perquè llençar, ella no llençava res. Ja de petita va aprendre de la seva mare que els objectes no es podien considerar com un fetitxe i la seva mare, encara que ells tampoc no fossin rics, convidava sovint els nens que vagabundejaven pel carrer i els preparava xocolata calenta amb nata, i en més d’una ocasió, com si obeís un impuls sobtat, els regalava sabates o alguna peça de roba de les seves filles, i si veia que les nenes feien el petarrell, les sermonejava amb un discurs sobre el comunisme que estava a punt d’arribar per a tota la humanitat i els donava a entendre que elles havien de ser un exemple a seguir. En conseqüència, la senyora Pápai realment no atribuïa cap valor als objectes i si, malgrat les normes de la bona educació, li brillaven els ulls d’alegria en veure el regal d’aniversari, això era perquè va saber a l’instant que ella faria un regal molt bonic.

Feia una bona estona que el camarada Szakadáti es bellugava sense parar sobre la cadira amb l’afany d’afegir-se a la conversa. El camarada Beider li va prémer suaument el genoll sota la taula, gest que el camarada Szakadáti va interpretar, inconscientment, com un encoratjament, encara que el que el camarada Beider li volia comunicar d’aquesta manera tan informal va ser, ben al contrari, que la trobada ja s’estava allargant un pèl massa i s’hauria d’acabar. Però Szakadáti, potser a causa de la pressió de tots els comentaris que fins ara havia callat —ja que no havia badat boca al llarg de tota la xerrameca que els seus dos col·legues havien mantingut amb la senyora Pápai, ara amb jocunditat, ara amb el rigor de dos professors que avaluen un examen—, llavors ja no es podia contenir més i les paraules brollaven i brollaven de la boca de Szakadáti (nomen est omen) com d’un sac que es rebenta, i amb la vehemència d’un escolar va recordar a la senyora Pápai l’ambient càlid i entranyable de les primeres trobades, atès que aquest home de quaranta-dos anys, divorciat i solitari llevat d’unes quantes aventures força miserables, en un moment precís, havia malinterpretat del tot la bonhomia ostensible de la senyora Pápai quan ella li havia demanat que es tractessin de tu, ja que ella —es disculpava— preferia tutejar a tothom; encara que Szakadáti ho trobés adorable, li ho va haver de prohibir, i van tornar a un to més formal. Malgrat això, tractar-se de vostè tampoc no està mancat d’erotisme i durant un quant temps el camarada Szakadáti tenia unes vagues esperances —encara que tots els reglaments ho prohibissin categòricament— en una relació un xic més íntima, perquè era un gran admirador de les senyores d’edat més madura. I sabent que a partir d’ara les seves trobades es farien menys freqüents o, fins i tot, no es tornarien a repetir mai més pel fet que la senyora Pápai passava a les mans del camarada Dóra —qui des d’aquell moment tindria la competència exclusiva de processar els materials de la senyora Pápai—, Szakadáti feia cara de pomes agres. Tanmateix, no es podia queixar de tenir poca feina, atès que tot el Pròxim Orient en bloc era sota la seva supervisió, encara que no parlés ni àrab, ni hebreu, i els seus coneixements de l’anglès també fossin força escassos per més que se n’hagués examinat amb èxit davant d’un tribunal massa benèvol, i això li suposava una càrrega feixuga, especialment en aquells temps turbulents. Ara, a penes intentant reprimir l’anhel que li vibrava a la veu, va fer esment d’aquell do encantador que tenia la senyora Pápai per guanyar-se la confiança de la gent, a més de recordar-li les perspectives que es podrien obrir davant d’ells en un futur no gaire llunyà gràcies a la lluita comuna contra el sionisme internacional. També va afegir, exagerant una mica, que la feina que la senyora Pápai duia a terme representava un valor inestimable per a la República Popular, tenint en compte el seu excepcional do de llengües i la seva vida plena d’aventures, i fins i tot se li va ocórrer dir que nombrosos camarades soviètics d’alt càrrec també havien elogiat els materials que ells havien elaborat precisament a base dels informes de la senyora Pápai. Però aquesta vegada Beider ja no s’acontentava amb prémer suaument el genoll a Szakadáti, sinó que, mentre somreia a la senyora Pápai, li va clavar una puntada de peu al turmell.

«La feina ens crida!», es va disculpar Miklós amb un somriure amarg i —tot donant una ullada emfàtica al rellotge— es va aixecar de la taula. Però no es va posar dret tan de pressa a causa de la feina. El que el va esverar, en realitat, va ser veure entrar al cafè Angelika un escriptor tristament famós pel fet de pertànyer a l’oposició, però que gaudia d’un gran prestigi fins i tot a l’Occident, acompanyat d’una noia jove tan guapa que feia embogir, i ell sabia d’altres informes que li feien arribar amb regularitat —i que, si bé no qüestionaven la fiabilitat de la senyora Pápai, almenys, diguem-ne, consideraven que calia vigilar-la— que els fills d’ella mantenien uns lligams ben forts amb certs cercles de la intel·lectualitat de Budapest i l’esfereïa la idea que la senyora Pápai pogués fixar-se en aquest individu. Calia evitar a totes passades que se saludessin. Es maleïa per haver vingut precisament al cafè Angelika, ja que era ben sabut, com havia pogut llegir en nombrosos informes, que aquest era un dels llocs preferits de l’escriptor per a les cites, perquè era molt proper al seu pis. Per tant, Beider es va aixecar de la taula d’un bot després d’haver donat una ullada significativa al rellotge. Quina impressió més còmica devien oferir els tres galants que, com tres robots, saltaven de la cadira a la vegada i es miraven el rellotge. Eren les quatre i deu.⁸

La senyora Pápai es va posar la bufanda de seda, es va cordar l’abric fins al coll, es va cobrir el cap i el front amb el barret de llana i, mentre nevisquejava, es va posar a caminar pel repetjó del carrer Batthyány cap a la plaça Moszkva i, més enllà, fins la Residència de Veterans Ferenc Rózsa, fins a la minúscula habitació que compartia amb el seu marit boig, que ja només era l’ombra del que havia sigut el senyor Pápai i que ara l’esperava a la porta, dret i amb l’esquena encorbada, turmentat per un pressentiment, tremolant de preocupació.

_________________

1. Informo que el 3 de desembre de 1982 em vaig trobar amb la col·l. secr. (a) SRA. PÁPAI a la pastisseria Angelika. A la trobada eren presents el camarada tinent coronel de pol. János Szakadáti i el camarada tinent cor. de pol. Miklós Beider.

Nosaltres vam arribar amb 10 minuts de retard. La senyora Pápai ens esperava a la plaça Batthyány. Acabada la presentació, la vaig felicitar cordialment pel seu 60è aniversari i li vaig lliurar els nostres presents, un ram de flors i unes estovalles brodades amb motius populars, les quals li van agradar molt.

RESOLUCIÓ

Amb aquest document transfereixo el control de l’expedient número 2959 B-1, M-1, amb nom d’àlies «senyora PÁPAI», de l’agent amb el nom ... (data i lloc de naixement, nom de la mare ...) al camarada József DÓRA (denominació exacta de l’organisme: III/1-3), i amb aquest document em faig càrrec dels assumptes esmentats que m’ha lliurat el camarada Rudolf RÓNAI.

Budapest, dia ... d’octubre de 1982

Rudolf Rónai
transmissor

József Dóra
receptor

3. El cost de la trobada va ser de 386 forints.

PROPOSTA
Budapest, 1 de desembre de 1982

La col·laboradora secreta SRA. PÁPAI celebra el seu 60è aniversari el 3 de desembre de 1982.

La relació operativa entre ella i la direcció del Departament III/I existeix des del 1976 i durant aquest temps ha proporcionat moltes dades valuoses sobre les condicions operacionals de la xarxa d’agents d’Israel, així com sobre les pretensions del moviment sionista. Ens va portar material original del 29è Congrés Internacional Sionista i estem planejant tornar-la a enviar al 30è Congrés Internacional Sionista amb finalitats operatives.

En vista de la feina acomplerta fins ara, en ocasió del seu 60è aniversari

proposo

atorgar a la senyora PÁPAI un obsequi de gratificació en valor de 1.000 forints.

Dr. József Dóra, tt. de pol.

5. Vam seguir la conversa tractant el tema del viatge a Jerusalem.

La senyora Pápai ens va comentar que els seus parents li demanaven que s’afanyés a enllestir el viatge i que assumirien les despeses de l’estada. Tanmateix, va sorgir un problema: voldrien que s’hi quedés almenys dos mesos.

El camarada Szakadáti va suggerir a la senyora Pápai que intentés abreujar aquesta estada, ja que nosaltres necessitaríem que les dades fossin relativament recents. Li va proposar que truqués als seus parents per telèfon per concretar la disponibilitat d’allotjament. Vaig lliurar 500 forints contra rebut a la senyora Pápai per cobrir les despeses de la trucada.

INFORME SUMARI
Budapest, 1 de novembre de 1982

La col·l. (a) sra. «PÁPAI» va ser reclutada el 1975 pels col·laboradors de l’antic departament III / I-4. En realitat, ella va «heretar» el lloc del seu marit, que estava en contacte amb el servei des dels anys cinquanta, però que actualment pateix una greu depressió que l’inhabilita per acomplir les seves tasques.

El reclutament de la senyora «PÁPAI» es va basar en fonaments ideològics i patriòtics, dona fe d’unes conviccions polítiques sòlides i d’una lleialtat indiscutible envers el nostre sistema social.

7. És interessant que malgrat l’estricte control policial no s’oposessin al fet que jo mateixa baixés el meu equipatge del vaixell, atès que la majoria dels que feien cua per passar per la duana esperaven en va les valises. Això era degut a la pausa que van fer els mossos del port que, després d’haver descarregat una petita part de les maletes, a les 9 van seure còmodament sobre les maletes que quedaven a la bodega del vaixell i es van posar a esmorzar. Ni una ànima els va poder convèncer que abans de menjar primer s’afanyessin a descarregar. Vaig sortir, doncs, de la sala d’espera del port i vaig demandar tornar a pujar al vaixell, cosa que em van permetre fer sense cap problema i vaig baixar jo mateixa les maletes. Els altres van trigar hores a passar per la duana. La inspecció duanera va ser rigorosa amb alguns joves americans que ja havien fet treball voluntari en quibuts i que aquest cop venien amb el mateix propòsit. Probablement buscaven heroïna, perquè els van regirar i escodrinyar totes les pertinences d’una manera exhaustiva. En el meu cas, la inspecció va ser del tot superficial tant en entrar com en sortir del país. Ni tan sols em van obrir les maletes. El formulari de declaració duanera era l’habitual.

8. La trobada va acabar a les quatre i deu i vam acordar de tornar-nos a reunir el dia 6 a les tres de la tarda al bar de l’hospital Kútvölgyi.

La temptativa

Ja feia una mitja hora llarga que els dos nois esperaven asseguts al passadís. Havien pujat amb l’ascensor a la tercera planta. Des de darrere de les portes encoixinades se sentien uns dits atrafegats que picaven de pressa a les màquines d’escriure. L’oficina semblava estar en plena activitat, al llarg del passadís de paret enfustada apareixien ara unes secretàries que anaven a correcuita amb les obligatòries sabates de taló fi amb documents per signar a les mans, ara uns senyors panxuts i mal vestits amb americana i corbata que anaven al trot amb una carpeta gruixuda sota el braç, i de tant en tant també apareixia un home que portava un uniforme militar i una pistolera al costat Apareixien i desapareixien, complien el deure assignat sense fixar-se en cap dels dos nois. Eren els únics que esperaven en aquell passadís de paret enfustada que potser ni estava destinat a acomplir aquesta funció. Malgrat això, era una situació ben estranya que els feia la sensació, potser infundada, de ser observats, que tota aquesta bellugadissa només era una comèdia muntada per a ells, i que la llarga espera no era altra cosa que el temps assignat per a la seva observació; però es van treure ràpidament del cap aquesta cabòria, se’n van riure i tot, sabent com sabien que allà l’espera era el curs normal de les coses; al capdavall, una oficina era una oficina. Tanmateix, una vaga sospita se’ls va tornar a despertar quan un home jove amb calvície incipient va passar davant d’ells per segona vegada i, encara que feien veure que eren per damunt i fora de tot això, una sensació unheimlich anava arrelant dins d’ells; en la nostra llengua no hi ha cap paraula que pugui expressar-ho millor: la inquietant sensació que tot l’edifici els estigués espiant. Naturalment, també era possible que no els estiguessin vigilant en absolut, que només volguessin que se sentissin observats. Tot i no haver vingut junts, havien arribat puntuals i era cert que no es podia esperar d’un funcionari que havia de fer front a una immensa quantitat de tasques administratives dia rere dia que rebés immediatament qualsevol persona que entrés del carrer. Però si això era una oficina on els havien citat a una hora determinada, quin objectiu tenia fer-los esperar tanta estona?

Aquell edifici cantoner arrebossat de color gris —o simplement agrisat per culpa de l’estat d’abandó en què es trobava— ja els havia esporuguit d’una manera difícil d’expressar, sobretot l’entrada principal, on un individu amb uniforme els havia demanat el carnet d’identitat per introduir-ne les dades dins un gran registre de visites i tot seguit havia notificat a algú per telèfon la seva arribada. Al costat de l’entrada hi havia una placa negra de vidre clavada a la paret que informava amb lletres daurades que aquell edifici cantoner al carrer László Rudas, 45, era l’Oficina de Tramitació de Passaports del Ministeri de l’Interior. Era un edifici ben inhòspit, però d’una manera poc esperada i tan sols per un moment semblava gairebé bonic gràcies a les seves proporcions. Els dos nois ni s’havien fixat en la seva estranya asimetria: si algú s’hi apropava a peu des del bulevard Lenin no podia percebre’n res més que la grisor o, per ser més exactes, una grisor d’acer. Tal vegada això era tot el que va passar un dia no gaire calorós de juny del 1978. Tot semblava indicar que era un edifici construït abans de la guerra: les seves proporcions, les seves finestres, les dues rosetes al damunt de l’entrada principal que estaven mig tapades per una estructura envidrada de ferro forjat que penjava sobre la porta. La casa estava empastifada amb la mateixa insignificança sòrdida i negligent que caracteritzava totes les cases dels voltants, però si els dos nois haguessin pogut veure l’edifici en la seva integritat, tal vegada s’haurien adonat que era com si una església hagués estat transformada en una oficina: a l’esquerra de l’entrada, apareixien de sobte columnes i finestres arquejades que ornamentaven la volada de la façana, a dalt hi havia un timpà que suposava una certa complexitat dels espais interiors i, per fer la volada encara més misteriosa, sota aquest gran timpà n’hi havia encara una de més petita. L’esfinx asseguda a la teulada amb un rostre impassible era encara més imperceptible, perquè a qui se li acudiria traspassar el carrer László Rudas per examinar des de l’altra banda la façana principal de l’Oficina de Tramitació de Passaports del Ministeri de l’Interior? Potser se l’hauria pogut contemplar en la seva plena esplendor des de més enllà dels rails de l’estació de trens, des de la llunyania, des de la cinquena planta d’una casa remota. El que no era visible de cap de les maneres era l’any gravat al timpà amb xifres romanes, MDCCCLXXXXVI, que proclamava amb orgull que la casa fou construïda no una, sinó dues guerres abans, l’any 1896, un any de gran prosperitat, en què també se celebrava el mil·lenari de l’Estat hongarès. Unes mans curoses —o el bombardeig, o la ràfega ben dirigida d’una metralladora— havien abatut els pilars acabats en bustos femenins mig nus que decoraven les claus de volta de la planta baixa i els havien reemplaçat amb uns rombes austers. Però també hi havia una altra absència dissenyada a propòsit per l’enginyós arquitecte: semblava com si a l’edifici, a la cruïlla del carrer László Rudas i el carrer Vörösmarty, hi faltés una part, com si hi haguessin arrencat un tros en forma de triangle allargassat, com el d’un tall de pastís. D’aquesta manera l’edifici no tenia una veritable cantonada i era com si volgués expressar alguna cosa amb aquella carència, com si se servís d’aquesta petita superfície per adreçar-se a tots els habitants de la ciutat: a l’alçada de la segona planta hi havia un nínxol estret que romania buit i, sobre el nínxol, com damunt d’una trona d’oradors, sobresortia un element decoratiu inesperat, un baldaquí que semblava esculpit de blonda, per damunt del qual es veia un escut deixat, potser deliberadament, en blanc. Tot això s’havia esmicolat, s’havia esfumat dins el remolí de la guerra mundial i no quedava res que indiqués que aquest edifici —on els nois havien entrat tímidament aquell matí de divendres deixant enrere el sol brillant de juny que inundava el carrer— era l’antic palau dels francmaçons, era la Gran Lògia Simbòlica d’Hongria. I ara feia tota la pinta d’una clàssica oficina comunista, encara que probablement fos un xic més elegant que la majoria gràcies, d’una banda, a l’enfustat que en cobria les parets i, de l’altra, a la presència d’uns quants mobles fets a mida que encara hi romanien. Segons la llista d’espais encarregats a l’arquitecte, l’edifici havia d’incloure tres santuaris i dos tallers. Això també demostra una nova pràctica, segons la qual, a diferència dels temps passats en què cadascuna de les lògies tenia el seu propi local, aquest edifici el compartien diverses lògies, que feien servir les sales segons un horari determinat. També hi havia un menjador, on mantenien tertúlies jovials i, a més, un restaurant que es podia llogar, una biblioteca, un saló, una sala de jocs i diversos despatxos. En canvi, dona fe de certa discreció el fet que els símbols més importants de la maçoneria els haguessin col·locats als llocs menys visibles de la façana. El timpà petit —que era el que millor es podia observar des del carrer—, l’adornaven tan sols uns quants rams de flors; l’edicle de les finestres de la segona planta, que en aquest cas era la principal, el decoraven unes rocalles; i els diferents ornaments estucats que apareixien en diferents llocs del mur tampoc no tenien cap significat simbòlic. Totes aquestes mancances podien ser degudes a la reticència dels francmaçons a fer ostentació dels seus símbols. Tan sols els vianants més observadors paraven esment en els ornaments que decoraven la teulada darrere de les urnes i de la balustrada. A més de l’esfinx, que es recolzava sobre el globus terraqüi, l’edifici tenia un altre ornament principal: una esfera celeste sostinguda per quatre mussols sobre la qual desfilaven els signes del zodíac. Al seu pedestal hi havia el símbol maçònic més important, el compàs i l’escaire, col·locats l’un damunt de l’altre, i coronats amb el triangle radiant que simbolitzava Déu.

Amb els nervis a l’estómac, el noi més jove va entrar en un despatx que tenia una forma irregular i un sostre força baix. El va rebre un home rodanxó amb una papada doble i que portava un uniforme de tinent coronel i unes ulleres amb muntura d’or. Amb cordialitat li va oferir seient i quan ell mateix es va asseure darrere de la taula enorme que ocupava el centre de la sala gairebé va desaparèixer per un moment. A causa de la seva forma irregular, l’oficina feia la sensació d’haver estat creada obrint diversos espais: semblava sorprenentment gran, més espaiosa del que era habitual, però al mateix temps encofurnada i incòmoda a causa de l’estretor. A la banda esquerra, al costat de la paret posterior, hi havia un petit reclau, la fondària del qual no es podia apreciar. Era un passatge on es podria amagar qualsevol amb tota tranquil·litat si volia escoltar en secret la conversa que tenia lloc a l’habitació, atès que la persona que entrava al despatx des del passadís no podia veure’l ni fent uns quants passos endavant. A causa del sostre fals baix i, sobretot, de les finestres d’arc de mig punt mal cobertes que, evidentment, havien estat dissenyades per a un espai interior molt més gran i que, d’aquesta manera, amb prou feines deixaven entrar un raig de claror, a dins s’havien d’encendre els llums fins i tot a ple dia; en cas contrari, hi regnava una penombra que feia que en certs moments l’habitació semblés minúscula i d’allò més fosca, de conformitat amb l’estat anímic dels que hi eren presents. Era encara més xocant que des de les finestres d’arc de mig punt fins a una distància de metre i mig més o menys, per alguna raó estranya o per alguna força major, el terra fos uns vint centímetres més baix; per tant, si a algú li hagués passat pel cap caminar amunt i avall, hauria hagut de pujar i baixar un esglaó a cada moment com si anés coix. A conseqüència de tot això, l’habitant del despatx probablement no es mouria d’aquesta meitat de l’estança on, en canvi, l’enorme escriptori, que en realitat consistia en dues peces de mides diferents col·locades l’una contra l’altra, ocupava el centre de l’espai i s’empassava qualsevol sensació d’amplitud. D’aquesta manera, l’oficina semblava una cel·la estreta que per la part posterior fos tancada per una paret invisible davant de la paret real. Qui sap, potser per això era anomenada la «cambra fosca», una estança en què l’aspirant a entrar a la maçoneria podia meditar en solitud i escriure el seu testament espiritual abans de ser conduït al santuari on el sotmetrien a diverses proves. Tanmateix, la persona que hi passava dies també es podia sentir alhora diminut i poderós, un petit funcionari fatigat i escanyat, o una eminència grisa omnipotent que disposa del destí d’altres. A la banda dreta, hi havia dues feixugues caixes fortes pintades d’un color marró ben lleig, amb la clau dins el pany brillant i, al costat d’un moble baix d’estil rococó amb unes portes envidrades, una mena d’arxivador aparentment buit. A l’esquerra, una taula rodona de marbre amb dues cadires Thonet, com si fóssim en una cafeteria, coberta amb unes estovalles de blonda, al damunt un cendrer de cristall de plom i una cafetera de metall lluent, l’anomenada cafetera italiana, sobre una placa elèctrica, des de la qual un cable gruixut negre corria fins a l’endoll de la paret. Si algú ensumés l’aire d’habitació, podria sentir l’aroma del gra de cafè acabat de torrar. Després que el tinent coronel s’hagués presentat amb cortesia, es va quedar mirant força estona les seves cuidades mans mentre guardava silenci. Davant d’ell sobre la taula hi havia un passaport fresc i cruixent, gairebé se’n podia sentir l’olor. Segur que el tenien enllestit, però el tinent coronel hi mantenia suaument la mà dreta a sobre i, mentre s’estudiava les ungles de la mà esquerra, de tant en tant llançava una llambregada en direcció al noi, com un depredador que encara no s’ha decidit què fer amb la seva víctima, si matar-la de seguida o si joguinejar-hi abans una mica.

Tots dos nois es van estranyar quan per fi la secretària, una matrona de cinquanta anys amb els cabells tenyits que portava una faldilla llarga de color gris i una camisa blanca amb mànigues bufades, primer va fer passar el noi més jove. Jacob i Esaú, la història eterna, la primogenitura i tots els privilegis inherents.⁹

¹⁰¹¹à la¹²¹³¹⁴probablement¹⁵