reading

Nascut a Barcelona el 1961, és doctor en biologia i investigador del CSIC. Actualment dirigeix un grup de recerca a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. És autor de nombroses obres de divulgació científica, com Blocs de ciència, 100 enigmes que la ciència encara no ha resolt, 100 mites de la ciència, Triviacat Ciència, 100 preguntes sobre el càncer (amb Salvador Macip) o 100 secrets dels oceans (amb Esther Garcés). A més ha escrit diverses novelles, entre les quals destaca El camí de la pesta (Premi Sebastià Juan Arbó), publicada per Capital Books.

Els meteorits, els canvis en l’activitat solar o el moviment dels continents són factors que han alterat les condicions de vida en el planeta Terra. D’uns anys ençà, però, el responsable directe d’aquestes alteracions és l’ésser humà. Amb l’esclat de la població, la revolució industrial i la tecnologia nuclear, els humans incidim directament en les condicions del planeta. Estem davant una nova era geològica, l’Antropocè.

Daniel Closa parla d’un tema tan incòmode com necessari, la fi del nostre món. I no d’aquí a milions d’anys, sinó que gairebé es pot albirar a l’horitzó. Per revertir la situació, o almenys mitigar-ne les conseqüències, cal prendre consciència que són necessàries mesures globals. Estarem a l’alçada d’un repte d’aquesta magnitud?

«Si ens limitem a maquillar una mica el nostre comportament amb accions boniques però irrellevants, el món que previsiblement deixarem als nostres fi lls estarà sotmès a unes tensions mediambientals molt importants. No fer res i deixar que ho solucionin (si és que poden) les generacions futures és una opció, però no és la meva.»

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

ANTROPOCÈ:
LA FI D’UN MÓN

Índex

Prefaci

«No saber és dolent; no voler saber és pitjor.»

Proverbi africà

L’estiu del 2018 vaig aconseguir fer realitat un somni que arrossegava des de petit. Després d’uns quants dies caminant sota la pluja del monsó per uns camins en què les sangoneres em van fer entendre el sentit de la paraula «infestat», vam arribar al camp base de l’Annapurna, al centre de l’Himàlaia. A més de quatre mil metres d’altura ja es comença a notar que qualsevol esforç et costa més de l’habitual, però era una incomoditat que valia la pena per tal d’admirar aquelles enormes parets de roca i gel que marquen el sostre del món. A poca distància dels barracons del camp pots enfilar-te fins a un talús des d’on es veuen en tota la seva esplendor les muntanyes que delimiten el semicercle que tanca la vall del riu Modi Kola. Però en el moment que hi vaig arribar el que em va cridar l’atenció no van ser els cims nevats sinó el gran buit que hi havia a la part inferior de la vall. El talús constituïa la vora superior de la paret que marcava l’antic límit de la gelera que baixava dels Annapurnes. Una gelera de la qual només en quedava, unes dotzenes de metres més avall, una mica de gel difícil de veure, ja que estava completament cobert per terra, pedres i sediments que, en algun moment del passat, la gelera havia anat arrossegant muntanya avall.

De l’antiga llengua de gel que serpentejava per entre les muntanyes més altes del planeta ja només en queda una immensa cicatriu sobre el terreny.

És curiosa, i certament desagradable, la sensació que s’experimenta en veure l’absència d’alguna cosa. Tenia davant dels meus ulls un paisatge totalment modificat per la desaparició de la gelera. El primer que em va passar pel cap va ser emprenyar-me per un altre dels efectes de l’escalfament global. El que estava veient era una mostra palpable del dany que estem fent els humans a un planeta extraordinàriament bell. Però de seguida em va sorgir un dubte: podia estar del tot segur que la desaparició d’aquella gelera era un efecte directe de l’escalfament global? La quantitat de gel que havia circulat per la vall havia estat enorme, i si el canvi climàtic hagués tingut aquell efecte a l’Himàlaia ja s’hauria endut pel davant totes les geleres dels Alps.

És una mena de dubte que he tingut moltes vegades i que simbolitza molt bé els problemes que se’ns plantegen quan ens enfrontem a l’escalfament global. En la majoria de casos només tenim una idea aproximada i relativament confusa del que intuïm que està començant a passar. Les dimensions del fenomen són tan enormes que la seva magnitud escapa a la nostra experiència quotidiana, i aleshores optem per diferents plantejaments que ens permeten simplificar-ho. Això ho acostumem a fer de diferents maneres, però la majoria són errònies.

Per exemple, des de fa un temps, cada huracà, cada sequera, cada incendi forestal, cada metre que retrocedeix una gelera i cada dia de calor durant l’hivern o cada dia fred a l’estiu es considera una manifestació del canvi climàtic. Els humans sempre hem dit que el temps està boig, però ara a més assenyalem el culpable de la seva bogeria: l’escalfament global causat per nosaltres mateixos. Una posició una mica exagerada que pot fer que tots acabem una mica paranoics veient catàstrofes allà on només hi ha la impredictibilitat de la natura. És cert que estem generant canvis de gran magnitud que afectaran —que ja estan afectant— l’equilibri climàtic del planeta, però les campanyes de la por centrades a exagerar-ne els efectes, a mostrar imatges falses de catàstrofes mediambientals i a proposar solucions simplistes a un problema d’una enorme complexitat només fan que confondre i, en ocasions, desinformar.

D’altra banda, hi ha molta gent que es mostra escèptica i assenyala que no és cap novetat que hi hagi canvis. Que al llarg dels segles les geleres han anat i han tornat, que sempre hi ha hagut temporades amb més i amb menys tempestes, que les sequeres o les riuades no són coses noves i que hi ha tot un grapat d’interessos no sempre clars al voltant del moviment ecologista. Vaja!, que ens estem tornant paranoics sense motiu.

Ara bé, si l’excés de por pot ser un error, passar a l’altre extrem i negar un problema que tenim al davant és un plantejament una mica irracional. És absurd pensar que podem alliberar milions de tones de gasos hivernacle a l’atmosfera, substituir la meitat dels terrenys fèrtils per camps de conreu, abocar tones de plàstic per tots els mars..., i esperar que no passi res. Potser sí que el moviment ecologista mostra uns certs símptomes de paranoia, però pots estar paranoic i, tot i així, tenir raó. Fins i tot els més hipocondríacs algunes vegades estan malalts de veritat!

Probablement, però, la majoria de nosaltres optem per una confortable actitud intermèdia. Som conscients del problema i ens inquieta prou per estar-ne pendents, però en el fons considerem que no ens pertoca a nosaltres prendre les mesures per solucionar-lo. Les autoritats ja faran alguna cosa, que per això les triem. De totes maneres, millor que no siguin mesures gaire impopular i que ni els passi pel cap apujar impostos per salvar el planeta, perquè no ens ho empassarem. D’altra banda, si pretenen limitar l’ús dels vehicles de motor o qualsevol altra mesura que ens incomodi mínimament, deixarem de votar-los i en posarem en el seu lloc altres que facin propostes menys empipadores. A més, els científics segur que acabaran trobant alguna manera de solucionar el problema. Els avenços científics i tecnològics són cada vegada més impressionants, no? Doncs que s’espavilin a resoldre el daltabaix del canvi climàtic. Mentrestant, ens limitarem a comprar aliments que portin l’etiqueta d’ecològic, que segur que això és bo per al planeta, i a indignar-nos molt fort quan vegem una fàbrica que fumeja molt o unes obres que arrenquen arbres de la vorera. Ja intuïm que això segurament no servirà de gran cosa, però almenys ens permet tranquil·litzar la nostra consciència. Aquesta serà la nostra petita contribució per salvar el planeta, un gra de sorra que unit a molts altres petits gestos pot acabar marcant la diferència. Oi?

Per a la majoria de nosaltres el problema és esbrinar quines informacions són fiables, quines són dubtoses, quines són falses o errònies i quines són interessades, i encara més en l’època de la hiperinformació i de l’esclat de les notícies falses i les veritats alternatives. En això jo em trobo en una situació interessant: com a científic em resulta relativament senzill entendre com funciona la recerca i interpretar el llenguatge tècnic, no em sorprèn que es rectifiquin les teories a mesura que apareixen noves dades i tinc molt present el grau d’incertesa de qualsevol coneixement. D’altra banda, la meva recerca té a veure amb la biomedicina, un camp del tot allunyat de la geologia, la climatologia o l’oceanografia, de manera que no tinc interessos lligats a la necessitat de subvencions, ni preferències per unes o altres explicacions relacionades amb el departament on treballo. Per descomptat, el fet de no ser un expert fa que hi hagi detalls que se m’escapen, però també em facilita veure-ho tot amb una perspectiva una mica més àmplia.

El cas és que disposar d’una certa perspectiva és imprescindible per entendre fenòmens que es caracteritzen precisament per una extrema complexitat. Al febrer del 2019 el nord dels Estats Units va patir una extraordinària onada de fred. Les temperatures van baixar a rècords històrics i les imatges de Chicago cobert de neu i amb les aigües del llac completament glaçades recordaven algunes pel·lícules apocalíptiques. Com era previsible, el president Trump es va afanyar a assenyalar aquell fenomen com una mostra que l’escalfament global anunciat pels climatòlegs no existia. Però la realitat és justament la contrària. Encara que semblés contrari a la intuïció, era l’escalfament de l’atmosfera del planeta el que havia afavorit aquella gelada, ja que les temperatures més elevades havien alterat un corrent d’aire que circula al voltant del pol i que manté l’aire glacial confinat en aquella zona. Quan el corrent es va afeblir, algunes glopades d’aire polar van poder desplaçar-se cap a zones més meridionals, van arribar fins a Chicago i van deixar-ho tot gelat. No hi ha res més desesperant que veure mentalitats simples com la de Donald Trump intentant explicar fenòmens complexos. Més encara si la seva intenció no és entendre les coses sinó, senzillament, treure’n profit.

Perquè aquest és un altre motiu de confusió: els interessos creats. No és estrany que un problema causat pel sistema productiu que tenim establert arreu del món generi una resposta en forma de campanyes de desautorització, descrèdit als científics i finançament d’estudis fets a mida per contrarestar la percepció que la societat pugui tenir de la qüestió. Ja va passar amb el tabac, amb la contaminació per plom i en cada ocasió en què el gran capital ha vist amenaçada la seva manera de viure. De nou, això no implica necessàriament que tinguin o no raó, però obliga a destriar el gra de la palla en les informacions que ens arriben. He trobat persones intel·ligents donant per bones propostes que resultaven absurdes per poc que hi penséssim una mica, però és que en temes que no ens afecten de manera directa tenim tendència a abraçar la posició més còmoda i no donar-hi més voltes. Ja tenim tots prou problemes a la vida per amargar-nos l’existència amb més problemes que, a sobre, no estan sota el nostre control.

Però és un error pensar que només hi tenen interessos les grans companyies i els diferents consorcis comercials o polítics. Nosaltres també en tenim. Ens convé mantenir un medi ambient en el qual puguem viure de manera raonablement satisfactòria. Ens agradi o no, ja està arribant el moment de decidir cap a quin règim climàtic volem empènyer el planeta. Podem anar pensant que els canvis que afectin zones allunyades de l’Àfrica no ens incumbeixen, però quan els refugiats climàtics truquin a la porta i ens reclamin responsabilitats pels canvis que hem contribuït a generar segurament ens adonarem del nostre error.

El debat sobre el canvi climàtic i la resta d’efectes que estem generant a escala planetària apareix amb freqüència als mitjans de comunicació. Per desgràcia, el rigor de les informacions acostuma a ser, com a mínim, discutible. Els fenòmens individuals poden ser molt interessants des del punt de vista periodístic, però la seva espectacularitat ens fa perdre de vista el quadre global. El catastrofisme amb què es presenten aquests temes acaba per generar una idea distorsionada del que està passant, alhora que convida al desànim i al «ja no hi podem fer gaire res». Tal com passa amb la medicina, hem de saber diagnosticar correctament què està passant, destriar el que és normal del que és patològic i entendre quins remeis són efectius i quins són simples placebos.

Les condicions del planeta sempre han anat variant. Ha viscut gelades, moments d’abundància, sequeres, èpoques desèrtiques i tota mena de catàstrofes. En cada cas hi ha hagut un factor responsable del canvi: erupcions volcàniques, canvis en l’activitat solar, moviments dels continents, impactes de meteorits o el que sigui que passés. No costa gaire adonar-se que actualment el factor principal de canvi és la nostra activitat. Individualment un humà pot fer molt poca cosa, però l’esclat de població combinat amb la revolució industrial i tecnològica que ha tingut lloc en els dos últims segles ja genera uns efectes que no es poden ignorar. El concepte d’Antropocè és encertat perquè resumeix en una paraula el que està passant al planeta Terra: un nou període geològic en què els protagonistes som nosaltres.

Aquest protagonisme ens obliga a triar entre el que s’ha anomenat Antropocè dur o un Antropocè més amable. La diferència entre les dues opcions és important i determinarà les condicions en què es trobaran el planeta les properes generacions. Podem intentar limitar l’impacte que estem generant o podem decidir deixar-ho per més endavant, tenint present que cada dia que passa fa que els canvis sigui més intensos i, per tant, més difícils de revertir. Cada opció té uns costos i obliga a prendre decisions que afecten la nostra manera de viure. Però per triar correctament necessitem estar ben informats, ens cal entendre el problema, conèixer les possibles respostes i saber fins a quin punt són realistes. I, sobretot, ens cal tenir clares les conseqüències de no fer res. No sé a vosaltres, però a mi m’agrada l’indret on he viscut, la gastronomia de la Costa Brava, el Pirineu nevat, els horitzons del delta de l’Ebre o les vinyes del Penedès. Una de les conseqüències de l’Antropocè dur serà la desaparició de tot això. Quan es fa referència a l’escalfament global tendim a pensar en la fusió del gel de l’Antàrtida o en les illes del Pacífic que quedaran submergides, però els seus efectes ens tocaran molt més de prop i, segurament, més aviat del que ens imaginem. Això no vol dir que tots els canvis siguin necessàriament dolents. Senzillament el país es convertirà en un indret diferent del que hem conegut i estimat. S’acosten molts canvis, però si treballem per la versió més amable de l’Antropocè potser podrem decidir quins són acceptables, a quins ens podem adaptar i quines mesures caldrà prendre per evitar o minimitzar aquells que considerem inacceptables. Considerant l’historial de la humanitat, potser tot plegat és pecar de molt optimisme, però el món mai no ha sigut de les persones que es queden sense fer res.

Aquella vella dita de «mira de deixar el món millor de com te’l vas trobar» sempre m’ha semblat molt encertada, però no tinc gens clar que ara mateix tinguem gaires possibilitats d’aplicar-la. Si no ens hi posem seriosament o si ens limitem a maquillar una mica el nostre comportament amb accions boniques però irrellevants, el món que previsiblement deixarem als nostres fills estarà sotmès a unes tensions mediambientals molt més importants de les que la majoria de nosaltres imaginem. No fer res i deixar que ho solucionin (si és que poden) les generacions futures és una opció, però no és la meva.

Nous temps, nous conceptes

Antropocè · Paul J. Crutzen · Eugene F. Stoermer

«L’home que proposa una idea nova és un boig, fins que es comprova que la idea era excel·lent.»

MARK TWAIN

Hi ha poques sensacions més contradictòries que les que es poden experimentar al límit d’un penya-segat. D’una banda pots abastar un paisatge que va molt més enllà del que habitualment podem veure. El plaer d’estar envoltat de grans espais i poder descobrir indrets on encara no has anat mai és un sentiment que resulta particularment atractiu. Però d’altra banda també hi ha una sensació d’inquietud generada pel fet de ser conscients del risc que comportaria fer una passa de més i precipitar-se a l’abisme. Hi ha qui ho passa malament en aquestes situacions, i l’angoixa generada per la sensació de perill pot arribar a emmascarar el plaer de contemplar el paisatge des d’un indret privilegiat. En tot cas, el que realment resulta perillós és passar per alt el risc, tant se val si és per no ser-ne conscients o per decidir conscientment ignorar-lo.

D’alguna manera hem començat a prendre consciència del fet que la humanitat s’ha situat al costat mateix d’un penya-segat, i les decisions que es prenguin en un futur immediat condicionaran si redirigim les nostres passes per mirar d’evitar l’abisme o si fem un pas endavant que només pot tenir un mal final. Per cert, que no prendre cap decisió ja serà una molt mala decisió!

No serà per falta d’avisos, encara que cal reconèixer que fins fa relativament poc temps la majoria eren poc consistents. Tots hem sentit parlar de l’escalfament global, del canvi climàtic, de la desforestació, del forat a la capa d’ozó, de l’acumulació de residus i de la contaminació ambiental. Altres conceptes que van apareixent més recentment són, per exemple, les illes de plàstic, l’acidificació dels oceans, l’emblanquiment dels coralls o l’acumulació de microcontaminants. Aquestes són paraules que surten cada vegada amb més freqüència a les notícies o a les converses informals, però la percepció general encara és que tot plegat són problemes que hauran d’afrontar les properes generacions. Els nostres fills i nets s’hauran d’espavilar a trobar la manera de desfer-se dels plàstics, de controlar els nivells de CO₂ i de tornar a plantar arbres. Nosaltres ja vam aprendre a eliminar els productes perjudicials que hi havia als pots d’esprai per controlar el forat de la capa d’ozó, no? Cada generació ha de mirar de resoldre els problemes que li toqui viure. Les coses sempre han anat així.

Habitualment som molt conscients de les millores que la ciència i la tecnologia ens han aportat en els darrers dos segles. Els nostres besavis es quedarien bocabadats en descobrir que actualment podem viatjar arreu del planeta en poques hores i a preus molt assequibles. Si passegem per qualsevol mercat veurem que hi podem trobar aliments provinents de tots els continents, i sabem que els productes que es generen aquí poden acabar sent consumits en qualsevol país. La quantitat d’energia i recursos emprats diàriament per cada habitant de l’anomenat Primer Món no ha parat d’augmentar, especialment des del segle passat. Tot això ha millorat increïblement la qualitat de vida, de manera que vivim molts més anys i amb una qualitat molt millor que cap habitant del planeta al llarg de tota la història. Altra cosa és que siguem prou intel·ligents per aprofitar-ho o, fins i tot, per ser-ne conscients, però això ja és un problema que escapa a la tecnologia i entra de ple en les peculiars característiques de la psicologia humana.

Però tot té dues cares, i la manera de viure de la humanitat està forçant les condicions del planeta fins a portar-les a uns límits decididament perillosos. No per al planeta, és clar, sinó per a nosaltres mateixos. Som tanta gent consumint tants recursos i generant tants residus que l’impacte que exercim ja ha deixat de ser local per passar a ser global. La tan esmentada globalització s’aplica a gairebé tot, també a la contaminació, les alteracions del clima i l’esgotament dels recursos. Els humans ens hem convertit en una força que ja cal tenir en consideració si volem entendre el comportament del nostre planeta. Si ens convé podem alterar el perfil de les costes, conscientment o inconscientment estem modificant la composició de gasos de l’atmosfera, la nostra manera de viure ens ha portat a exterminar unes formes de vida i a imposar-ne unes altres, i tot això ja ho fem de manera molt ràpida i molt eficient. Per desgràcia, encara no ho fem d’una manera assenyada, i això ens ha portat a ignorar-ne les conseqüències. Fins fa relativament poc no hem sigut veritablement conscients de la rellevància del problema que estem generant, i per molt que els científics donin el crit d’alerta seguim pensant que no cal amoïnar-se. Els canvis van molt lents i hi haurà temps de sobres per corregir, quan calgui, les conseqüències de tot allò que ara estem fent malament.

Malauradament, aquesta és una percepció errònia ja que, si bé és cert que són problemes que afectaran les properes generacions, algunes coses han canviat i mai tornaran a ser iguals. És absurd passar per alt que actualment ja n’estem patint els efectes en forma d’augment del nivell del mar¹ i de la intensitat i freqüència de fenòmens meteorològics com els huracans, les sequeres o les onades de calor. Però sobretot és erroni en el sentit que no són les generacions futures sinó les actuals les que han de prendre les decisions que permetrien reconduir la situació. Potser encara no notem de manera gaire exagerada els efectes dels canvis que hem iniciat, però ja podem percebre els efectes de les alteracions que hem promogut al planeta, i les dades indiquen que els canvis aniran a més. Quan el camí que segueixes et dirigeix al límit d’un precipici no és gaire intel·ligent anar deixant les decisions per més endavant. Però qui ho diu que els humans som gaire intel·ligents?

D’altra banda, cada vegada és menys encertat considerar tots aquests fenòmens factors independents els uns dels altres. De mica en mica es va imposant la idea que tot plegat són diferents aspectes del mateix problema: la capacitat dels humans per actuar sobre la natura ha anat creixent fins al punt que ja ha arribat a un nou nivell, i els efectes que causem tenen lloc a escala global. Aquesta és la idea que va donar lloc al concepte d’Antropocè

ANTROPOCÈ:LA FI D’UN MÓN

Índex

Prefaci

Nous temps, nous conceptes

Antropocè · Paul J. Crutzen · Eugene F. Stoermer

ANTROPOCÈ:
LA FI D’UN MÓN